Cerca de crítiques

Enquesta

Luisa Fernanda a la Faràndula de Sabadell

2/12/2005 |

 

LUISA FERNANDA de Moreno Torroba
25 de novembre de 2005
Teatre de la Faràndula, de Sabadell.
C. Aparicio, E. Vélez, A. del Pino, C. de Frutos, A. Font, C. Croke, E. del Portal, M. Rodrigo, L. Bellido, E. Vergés. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir: Daniel Martínez. Dir. Esc: Constantino Juri.

Per segon any consecutiu la temporada dels Amics de l’Òpera de Sabadell va oferir un títol sarsueler de gran format dins la seva programació. Però, tot i l’encoratjadora iniciativa, com en l’anterior ocasió sorgeixen interrogants. Si una temporada com la de La Faràndula -amb tot el que implica- no ofereix uns acabats més qualitatius que els resultants almenys a les rodalies, qui ho farà? Tant hem d’anhelar els cachés de Peralada? I, fins a quin punt és simptomàtic que per ambdós projectes sabadellencs la contractació majoritària recaigués en empreses de Madrid?

Just és reconèixer que la d’enguany tingué un caràcter més ben resolt. Si bé la direcció escènica fou en alguns moments mera il•lusió –era una masurca o el joc de la cadireta?-, i el marc escènic tampoc no superà el descrèdit del paper i cartó –l’església del quadre segon de l’acte primer no el trobarem ni els millor dels Playmobils!-, la disposició del qual delatava un lleu horror bacui en els dos primers quadres.

Emperò la lacra general es trobà en les veus. Carmen Aparicio acabà essent l’aportació més vàlida amb una línia vocal que, tot i justa a l’inici, es desenvolupà amb detalls essent meritòria d’elogis pel seu treball dramàtic en els darrers actes, plens d’intensitat i credibilitat. Per la seva banda, el vertader protagonista de la obra, Vidal Hernando, va tenir en Andrés del Pino a un clar exemple de cantant d’instrument poderós, revingut, ample i de timbre obscur però d’escassa elaboració artística i capacitat per matissar, frasejar, que descol•locà algunes notes i aguts atacs des de sota, resultant en definitiva molt menys líric i commovedor de l’esperat. César de Frutos fou el menys convincent de la nit: limitat per una veu petita, estreta, forçada, deslluïda pel vibrato i un color metàl•lic era inaudible enfront del constantment dosificat volum orquestral, tret de l’escena de la càrrega de “los húsares” o el sufragi líric amb què implorà la reconciliació a Luisa Fernanda el darrer acte. Elisa Vélez, que tenint la millor base tècnica, vocalment acusà certes oscil•lacions en la zona aguda –la que, per cert, li llueix més- i alguna nota calada, interpretant a una Duquessa Carolina excessivament estereotipada.

La resta molt ben encarnats gràcies a l’experiència més que als pocs assajos: Amelia Font, Carlos Croke, Aníbal Rodrigo com a Mariana, Aníbal, Luís Nogales, respectivament, i un Enrique del Portal com a Don Florito de caracterització idònia i intervencions molt precises i naturals de qui coneix al peu de la lletra el personatge. Cor i orquestra de notable tasca, amb matisos, colors i textures mínimament diferenciades, sota les directrius de Daniel Martínez –tot i una introducció sense el fuel suficient- que hagué de rebaixar dinàmiques amb freqüència per no tapar les veus.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics