Cerca de crítiques

Enquesta

Kiri Te Kanawa amb l'OBC

Kiri te Kanawa i l'OBC

28/11/2005 |

 

OBC
Cap de setmana del 18 al 20 de novembre
Obres de Richard Strauss
Kiri te Kanawa, soprano
Franz-Paul Decker, director

Un dels moments a priori estel·lars de la temporada actual de l’OBC era l’actuació d’una de les grans dives de la lírica dels darrers 30 anys, la soprano maorí Kiri te Kanawa, prou coneguda a Barcelona pels seus diversos recitals a la temporada Ibercamera. Acompanyada pel mestre Decker la prestació de Te Kanawa va ser irregular en l’única obra en la que va intervenir (bisos apart), les meravelloses Quatre últimes cançons de Richard Strauss. La potència no ha estat mai una de les qualitats principals de Te Kanawa pero el fil de veu, a estones inaudible, que emanava de l’escenari, constatava que l’instrument ha perdut brillantor i força sobretot en els greus, encara que manté, però, intacta la delicadesa exquisida de fraseig i la seva calidesa embolcalladora. Cal dir que vaig poder assistir a dues de les tres sessions del programa (divendres i diumenge) i en la primera d’aquestes te Kanawa no va semblar involucrar-se en excés en l’obra i la versió va resultar distant i mancada d’emotivitat. Tot el contrari, curiosament, de la darrera sessió, en la que juntament amb una OBC guiada magistralment per Decker, Te Kanawa va signar unes versions memorables (això de que cada concert es una experiència en si mateixa, en aquesta ocasió agafa tot el seu sentit) i de gran emotivitat. Els bisos, straussians, com no podia ser d’altra manera, també van resultar uns regals meravellosos, que van culminar-se en una cançó de bressol maorí amb la que la soprano va guanyar-se definitivament l’ovació del públic dempeus. Amb tot, el millor del programa arribaria a la segona part en la que, després d’una versió oblidable i plena d’imprecisions d’una part de les cordes de l’OBC de les Metamorfosis, Decker va posar-se "seriós" i va oferir una versió exemplar de "Mort i Transfiguració", un del poemes simfònics mes sublims alhora que complexos per a un director de Strauss.
Esperem amb ànsia una nou encontre amb el binomi Strauss-Decker, doncs, novament, ha estat un dels cims de la temporada.

Oriol Palau
La Porta Clàssica