La Música del Nou Món I
Mons a part
12/10/2003 |
Obres d'Adams, Varèse i Dvorák. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 10 d'octubre.
El segon concert de la temporada regular de l'OBC va deixar ben clara una de les línies motrius de la nova direcció d'Ernest Martínez Izquierdo al capdavant del conjunt: l'aposta per la bona, gran música del segle XX (i del que portem del XXI) al costat de peces de repertori que ajudin a digerir plats en principi no gaire habituals en la dieta de molts melòmans. La part positiva d'aquesta aposta és que ja no es tracta d'una simple cobertura d'expedient, de posar cinc o deu minuts indigestos al començament d'un programa perquè la gent que arriba tard no es perdi res del concert de veritat. En aquesta ocasió, Martínez Izquierdo va presentar una primera part sense concessions i, alhora, tremendament estimulant, no debades és en peces com les de John Adams i Edgar Varèse on les seves qualitats brillen més. Fascinant miniatura de motricitat permanent, en què diverses cèl·lules motíviques es creuen i se superposen, Lollapalooza d'Adams és un petit recordatori de per què l'autor de Nixon in China és una de les veus més potents de la música actual, a qui l'etiqueta de minimalista ja fa molt de temps que li va ben petita.
Esclar que això només va ser un aperitiu davant l'agressiva orgia tímbrica, rítmica i volumètrica de les Amériques, de Varèse, que Martínez Izquierdo va conduir amb gran sagacitat, omplint de tensió els moments de recés sonor i desfermant, amb la complicitat d'una ampliada OBC (començant per la quinzena de percussionistes), un apocalipsi decibèlic que no va deixar cap perruquí a lloc. Per sort, l'OBC actua a l'Auditori: al Palau no hauria quedat ni una vidriera sana i estàlvia.
En canvi, les limitacions del titular del conjunt es manifesten, de moment, en el gran repertori romàntic. En aquest programa d'inspiració americana, la Novena simfonia de Dvorák no va revelar cap món nou, ja que Martínez Izquierdo va signar una versió fluida, tot i alguna transició mal lligada, contundent quan calia, però deficitària en lirisme i veritable emoció, més aviat superficial. El to gens sentimentaloide del corn anglès de Molly Judson al commovedor largo va ser benvingut, però quan el mateix tema reapareix al final del moviment a la corda, els silencis que el puntuen han d'estar prenyats de significat, d'expectació, denotant que alguna cosa hauria d'haver passat entremig. En canvi, només vam tenir això, silencis.
Xavier Cester
Avui