Cerca de crítiques

Enquesta

Kiri Te Kanawa amb l'OBC

Kiri Te Kanawa canta Strauss

22/11/2005 |

 

Richard Strauss: Dansa dels set vels, Salomé. Quatre últimes cançons. Metamorfosi. Mort i transfiguració.
Kiri Te Kanawa, soprano.
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.
Direcció: Franz-Paul Decker.
L’Auditori, 20 de novembre de 2005

Kiri Te Kanawa canta Strauss. Això es llegia en el programa. Tanmateix algun espectador poc assabentat podia restar sorprès d’aquest títol. I és que si bé el gran renom de la soprano neozelandesa justificava aquesta publicitat, els autèntics protagonistes eren l’OBC i Strauss. Segons el programa només en les Quatre últimes cançons havia d’intervenir la cèlebre soprano, la resta anava a càrrec de l’orquestra. Per sort Te Kanawa ens va oferir unes quantes propines fora de programa, per aprofitar una mica més la seva presència.

Per entrar en matèria i preparar l’espectador davant dues hores dedicades a Strauss, l’OBC va començar interpretant un fragment orquestral molt conegut, la Dansa dels set vels de l’òpera Salomé. Després d’aquesta introducció la resta de la primera part la van ocupar els lieds interpretats per Te Kanawa. La veu de la soprano conserva la noblesa i el bell timbre d’antuvi, però el migrat volum feia que tingués moltes dificultats per fer-se sentir, tot i la gran cura amb què el mestre Franz-Paul Decker la va acompanyar al capdavant de l’orquestra, sense renunciar al lluïment orquestral que permeten, i de fet demanen, els lieds de Strauss. Les Quatre últimes cançons, interpretades amb l’elegància característica de la soprano, però de forma un xic apàtica, més intuïdes que no sentides pel públic, van anar seguides per dos lieds més de Strauss, permetent-se en aquests un major abandonament en la interpretació i, quan ja semblava que s’havia acabat, ens va sorprendre amb una delicada cançó maorí, cantada sense la orquestra, fet que va permetre apreciar millor la seva veu. El públic la va acomiadar aplaudint-la dempeus, en part, segurament, com a mostra d’admiració a la gran artista que és i, sobretot, ha estat.

En la segona part l’orquestra es va apoderar definitivament del protagonisme. Vint-i-tres solistes de corda van interpretar primerament la dramàtica i complexa Metamorfosi. Tot seguit, ja amb els restants membres de l’orquestra, van emprendre el que, en sentir-ne els primers compassos, hom tenia la sensació que era el veritable objectiu del concert: el formidable poema simfònic Mort i transfiguració. Des de l’inici fins als llargs, reposats, sublims compassos finals, Decker i l’OBC van realitzar tota una proesa interpretativa. Una lectura intensa, grandiosa però íntima a la vegada, angoixant a voltes, serena i tranquil•la quan calia, però sempre tensa. Amb un perfecte equilibri entre els instruments (potser en algun moment les cordes sobresortien massa) que enllaçaven amb tota precisió les llargues frases, produint aquells sons únics de les obres de Strauss.

En acabar aquesta ultima obra la resta del concert semblava ja distant. L’OBC va acabar per eclipsar l’actuació de Te Kanawa, en part degut a la curta intervenció d’aquesta i la migrada de veu que deslluïa la interpretació, però sobretot per la inspirada direcció de Decker, que va acabar el concert amb un breu discurs de comiat per un músic que tocava per últim cop amb la formació.

Elio Ronco i Bonvehí
Catclàssics