Cerca de crítiques

Enquesta

L'OSV al Palau de la Música

21/11/2005 |

 

Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm. 5 en mi bemoll major “Emperador”. Schubert: Simfonia núm. 9 en do major “La gran”.
José Menor, piano. OSV (Orquestra Simfònica del Vallès). Dir:Uwe Mund.
Palau de la Música Catalana de Barcelona, 12 de novembre de 2005.

Possible la dicotomia en la primera part del tercer dels concerts simfònics al Palau de la Simfònica del Vallès en l’“Emperador” de Beethoven. Amb passatges que semblaven una confrontació a dos nivells estètics que, reduïts tòpicament i en general, posicionaren al pianista José Menor en una tendència molt més classicista o vienesa, lleugera i esvelta, de tempos pretesament alentits, una articulació ben matisada i digitació incòlumes sense aquells atacs agressius i devoradors del teclat –tot i la cadència del primer moviment-, enfront de la lleument rude marcialitat –a tones les timbales de Marc Cabero! i la presència del metall en el mateix Allegro inicial-, un tempo més viu, so molt més càlid, intens i sense arribar a l’ardorositat ni la incandescència, amb fins i tot amb punts decibèlics rojos o d’opulència, d’un Uwe Mund que va extreure i portar el rendiment de l’OSV amb evident mestratge en un molt bon exemple de domini i construcció musical, tot i que un major coixí de la corda hagués rebaixat certa duresa tímbrica. El segon fou un moviment menys introspectiu i intimista, si se’m permet menys alat, del que expressivament hom sempre espera d’una frase musical tan bella. I el rondó, amb contrastos dinàmics al teclat arrodoní –no pretén ser retruc- l’actuació d’ambdues parts.

A la represa, La gran de Schubert que, si bé a l’inici semblà que homònimament així els quedaria als músics vallesans per unes trompetes poc nítides i alguna nebulosa sonora, l’entitat de Mund conduí a la formació amb pols ferm, intens i sense ofegar, fent oblidar el tan vell acudit de ser “la inacabable”, cap a punts culminants en l’Scherzo –de molt bon substrat en la corda, i dolçor en la secció central-, i energia a l’Allegro vivace. Potser, certa flatositat pel Wanderer romàntic evocat pel compositor vienès en la primera secció del segon moviment que, d’altra banda, fou un altra mostra de construcció i definició de textura per part del director. Sens dubte, un dels concerts amb millors resultats i motivadors dels oferts darrerament per l’OSV, amb un públic que omplia a vessar el Palau en un cap de setmana on el protagonisme estava a l’Auditori i Hogwood.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics