Cerca de crítiques

Enquesta

La NDR dirigida per Christoph von Dohnányi a Palau 100

Retrobar Dohnányi

15/11/2005 |

 

Programa: Divertimento per a orquestra de corda, de Béla Bartók, i Simfonia núm. 7, en mi major d'Anton Bruckner, per la NDR Simfonieorchester amb la direcció de Christoph von Dohnányi.
Lloc i dia: Sèrie Palau 100. Palau de la Música, 10 de novembre.

En els darrers temps de l'Orquestra Municipal, abans de convertir-se en Orquestra Ciutat de Barcelona, van venir una sèrie de directors convidats que van aconseguir unes prestacions artístiques per sobre del que era habitual. Christoph von Dohnányi en va ser un. Ara, al cap dels anys, ha tornat amb l'orquestra de la qual és titular des de la temporada 2004/2005. Nascut a Berlín l'any 1929, nét del compositor hongarès Enst von Dohnányi i nebot del cèlebre teòleg Dietrich Bonhoeffer, assassinat juntament amb el pare de Christoph pels nazis, ha fet una carrera importantíssima. El 1984 succeeix Lorin Maazel com a director de l'Orquestra de Cleveland, on va estar vint anys. Es va casar amb la cantant Anja Silja. Davant d'un personatge així, representant de la cultura centroeuropea més exquisida, un comentarista musical es queda quasi sense paraules per acotar la seva actuació. La NDR ha dut el mateix programa que van interpretar a Hamburg els dies 6 i 7 de novembre les obres esmentades de Bartók i Bruckner. Bartók va confegir el seu Divertimento per a cordes quan el conflicte europeu ja havia començat i ell havia estat acollit pel director Paul Sacher, que li va encarregar i va estrenar aquesta obra amb l'Orquestra de Cambra de Bâle. Bartók la va qualificar d'«un instant, encara, de felicitat». Escrita per a un conjunt de cambra d'un mínim de 22 músics, dijous va ser interpretada per molts més elements i potser els allegros van acusar un punt de pesantor però, en canvi, el segon temps, Molto adagio, va ser un dels grans moments musicals de la temporada. La visió de Dohnányi de la Setena de l'austríac Bruckner va ser una mica la del nord -Hamburg- d'un compositor germànic del sud. En comptes de la untuositat de la versió del seu predecessor Günter Wand, hi va haver una òptica un pèl més cantelluda, amb unes trompetes inclements, que potenciava la dimensió arquitectònica i exultant que, paradoxalment, va confegir l'auster organista de Skt. Florian. No tenia, però, l'esca d'introduir-nos a un món sonor indefugible, que és la millor manera, sota el meu punt de vista, d'entrar en la complexitat artística de Bruckner.

Jordi Maluquer
El Punt