Cerca de crítiques

Enquesta

Hogwood diregeix la Simfonia Praga de Mozart amb l'OBC

15/11/2005 |

 

Mozart: Simfonia núm. 38 Kv. 504 “Praga”. Mendelssohn: Obertura per a trompetes opus 101; Simfonia núm. 5 opus 107 “Reforma”.
OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Dir: Christopher Hogwood.
L’Auditori de Barcelona, 11 de novembre de 2005.

Amb certa recança pel canvi de la programació inicial –fenomen gens d’última hora, tot sigui dit-, s’ha de reconèixer que les determinacions fetes a posteriori van resultar igualment complaents pel cronista, com previsiblement ho havien d’ésser la infreqüent Mar en calma i viatge feliç op. 27 de Mendelssohn i la difosa Introducció i Allegro op. 47 d’Elgar. Un programa que varià però no excessivament amb l’obertura “per a trompetes” op.101 del compositor alemany i que es definí gustosament amb la seva Simfonia núm 5 op. 107 “de la Reforma”.

Obres ambdues en les quals Hogwood conduí amb mestratge i flexibilitat a una OBC que va veure revitalitzat el seu potencial com en les millors ocasions –és clar que, quines seran millors que aquesta?-. Si bé l’obertura va perdre fuel en alguns compassos, la simfonia -malgrat els retrets plausibles estructuralment- connectà per la bellesa i seducció. Però en especial ho féu pels plantejaments depurats i nítids, respectuosos amb l’obra i que eixiren en tensions i gradacions dinàmiques -les del primer moviment, tot i uns metalls no ben encanonats en la introducció però salvables; un segon moviment de tendenciós caràcter scherzant; o el quart, on la secció de l’Allegro fou sorprenentment enèrgica i intensa-, la claredat expressiva i d’idees, la menor densitat en textures, en una lectura no cal dir-ho, allunyada de les receptes estilitzadament romàntiques i melangioses a les quals, fàcilment es pot sotmetre aquesta petita joia.

Criteris històrics
Criteris doncs, més aviats historicistes, malgrat ser en Mendelssohn més un tòpic i en Mozart la tònica. Una tònica que Hogwood sense podi, com un músic més a peu d’escenari, i amb el nombre reduït d’executants -30 instrumentistes-, destapà a la 38 “Praga” del salzburgués amb una lliçó de construcció musical i equilibri de plànols, les pertinents repeticions temàtiques, sense baix continu com algun col•lega seu, una corda acolorida i àgil, i unes timbales barroques d’estentòria presència a càrrec de l’eficient Roxanne Jurkevich que van impregnar la simfonia d’un destacat aire festivo-militaroide –ho digué Mozart i ho demanà Hogwood- com si de la “redoble de timbala” mozartiana es tractés, plena de vitalisme, seccions contrastades i un coixí dels vents fusta més que bo. Símptomes, en resum, del que és capaç d’aconseguir i transmetre una de les referències absolutes del panorama d’època quan les prestacions musicals d’una orquestra existeixen.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics