Cerca de crítiques

Enquesta

La Real Cámara a El Vendrell

14/11/2005 |

 

Cicle “la trompa”: obres de Kohl, Haydn, Amon i Mozart.
Auditori Pau Casals, 6 d’octubre de 2005.
Javier Bonet, trompa natural. Real Camara.

La tercera sessió del present cicle de tardor dedicat a la trompa de les sempre suggestives temporades a l’Auditori Pau Casals va presentar a una de les figures puntals en aquest instrument del panorama actual, i més en concret, en l’antecedent natural sense les teòricament evolutives claus: Javier Bonet, acompanyat del conjunt de corda Real Cámara, en un repertori clarament classicista.

Un fet perfectament justificable ateses les característiques que amb facilitat s’apreciaren en un instrument de difícil domini, d’irregularitats sonores i d’afinació –cada nota s’ha d’anar trobant i modificant, i en especial alguns dels seus harmònics fonamentals-, però que per contra gaudeix d’una articulació més propera als instruments d’arc i que, en conseqüència, sumada a la seva menor potència i la calidesa tímbrica s’adequa molt bé al repertori de cambra de l’època de la primera trinitat vienesa.
Un repertori d’època que en la primera part fou ensopidet, ja que ni el funcional i simple quartet complementari del desconegut Wenzeslaus Leopold Kohl ni l’audaç i complex Adagi i fuga mozartià –que no es correspon al Kv 543, número de catàleg de la Simfonia 39, com indicava el programa– tingueren especials atractius. Més pujat de to el Divertimento a tre Hob IV: 5 de Haydn amb major dosis d’efectes –contrast de registres, trinos, ...- i lleus ribets juganers en el darrer moviment. I en la represa, una altra obra d’un ignot –el cronista era un més dels de la sala que tampoc el coneixia- a qui el programa de mà tampoc desvetllava: Johannes Andreas Amon i el seu Quartet op. 109 núm.1. Per acabar, el més substancial Quintet per a trompa, violí, dues violes i baix Kv 407 de Mozart, amb el reforç de la catalana Remei Silvestre a la segona viola. No cal recordar la predilecció del de Salzburg per la trompa, que en aquest quintet pren quasi tot el protagonisme relegant les cordes a un acompanyament, si bé en l’Andante el diàleg amb el violí d’Emilio Moreno prengué flaires d’elaboració tan gustosa com tot el treball de Bonet, en una sessió on les dues notes més dissonants foren la més aviat escassa assistència de públic i els migrats programes de mà.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics