Cerca de crítiques

Enquesta

Música de pel•lícules: Nino Rota

Algunes bandes sonores de fellinis, coppolas o viscontis recreade

14/11/2005 |

 

Música de pel•lícules: Nino Rota.
L’Auditori, de Barcelona. 4 de novembre de 2005.
O. B. C. (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Dir: Franco Petracchi.

Concert ja tradicional i certament populista –més del 90 % d’assistència, i molt heterogènia- que enguany semblà afegir-se a la tendència dels monogràfics i homenatges de l’OBC –emblemàtics els d’Strauss, més enllà de l’adequació o no a l’orquestra-, allunyant-se dels habituals poti-poti, malgrat que el director convidat, Franco Petracchi, que coneixia suficientment les partitures, fou un pedaç davant propostes poc afirmades.

La present ocasió permeté el repàs i testimoni de la trajectòria d’un músic amb palès mestratge en melodia i formació clàssica, un amarament de sensibilitat i profunditat, i mostrant gran versatilitat de registres: des de l’aire festiu fins a la majestuositat èpico-decibèlica en Waterloo, passant per les evocadores i suggestives siciliana i vals de El Padrí, sense desvirtuar-se en el treball del planter en orquestral en la suite simfònica de Il gattopardo –en l’orquestració del propi autor i no la de Muti-, i amb una primera part amb el toc d’originalitat de Prova di orchestra, i l’exponencial dramàtica de La strada, -ambdues, composicions per a Fellini-.

Però més enllà de sí les traces de Petracchi foren més o menys polides, brillants o equilibrades, o si la conducció fou merament d’ofici –disculpin però el cronista estava més pendent de Rota que del director-, resta la voluntat d’obrir horitzons en un concert amb un programa bastant més dens, complex i desconegut de l’esperat. Quelcom que assenyala –per qui no ho sàpiga- la direcció i supervivència de la fuga de cervells compositius del segle XX.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics