Cerca de crítiques

Enquesta

Música de pel•lícules: Nino Rota

8/11/2005 |

 

Música de pel•lícules: Nino Rota.
L’Auditori, de Barcelona. 4 de novembre de 2005.
O. B. C. (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Dir: Franco Petracchi.

El nom de Nino Rota restarà per sempre lligat al món del cine, i al nom d’altres grans personatges com Fellini i Visconti. Però per damunt de tot Rota era un músic formidable i ens ha deixat composicions molt diverses i de gran qualitat, com ara òperes, simfonies i concerts. Mestre de la melodia com tot bon italià, la seva música és molt més que una simple tonada que hom recorda en sortir del cinema, i la seva música, quan convé, està amarada d’una sensibilitat i profunditat poc comunes en una banda sonora.

El concert va repassar la trajectòria cinematogràfica del compositor a través d’un recull de fragments de cinc pel•lícules significatives: Prova di Orchestra i La strada van omplir la primera part dedicada a la col•laboració amb el seu bon amic Fellini. Cinc fragments d’El Padrí van encetar la segona part, seguits de sis més pertanyents al film soviètic Waterloo, de gran bellesa i majestuositat èpica, que la orquestra va interpretar amb molta energia i dramatisme. Set números de la suite simfònica d’Il gattopardo van cloure satisfactòriament el programa. De propina l’orquestra va interpretar una peça molt animada i exigent, amb efectistes canvis de tempo que va arrancar una ovació més del públic.

L’OBC va respondre molt bé a l’entusiasme amb què va dirigir Franco Petracchi, el qual es notava còmode en un repertori que sens dubte coneix i estima. Tots els solistes van fer una feina excel•lent i en particular tota la secció de vent i la de percussió, que van tenir molta feina durant tot el concert. També cal destacar el desplegament d’instruments poc o gens habituals en un concert simfònic, com ara l’acordió, guitarra i baix elèctrics, mandolines i d’altres. Com a detall negatiu, tot i que sense massa importància, esmentarem la rapidesa amb què el director atacava cada fragment tot just acabat l’anterior, fins i tot en els casos en que no hi havia cap unitat temàtica entre ells, com en el Padrí. En resum, una bona mostra de la música d’aquest gran compositor mai prou valorat, ben interpretada per l’OBC.

Elio Ronco i Bonvehí
Catclàssics