Cerca de crítiques

Enquesta

'La Gioconda' al Liceu

El Liceu inaugura la nova temporada

4/11/2005 |

 

La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli
Deborah Voigt, Richard Margison, Carlo Güelfi,
Carlo Colombara, Ewa Podlés, Elisabetta Fiorillo
Direcció Musical: Daniele Callegari
Direcció Escènica: Pier Luigi Pizzi
Gran Teatre del Liceu
Dilluns 10 d’octubre del 05

El Liceu ha inaugurat temporada amb un títol que, si bé ha suposat al llarg de la història un important “cavall de batalla” de grans sopranos, avui en dia constitueix més aviat una raresa.

Estrenada a la Scala l’any 1876, “La Gioconda” és una obra històricament interessant doncs prefigura aspectes del verisme i l’entrada en crisi de les estructures tradicionals de l’òpera. Unes estructures que Verdi portava temps dinamitant des del seu propi interior.

Curiosament és el poc afortunat libretto d’Arrigo Boito el que ha rebut habitualment tota mena de crítiques. I és lògic que així sigui, doncs es situa a anys llum de les seves magnífiques creacions pel darrer Verdi per apropar-se a la “grandeur” dels textos que va escriure per a les seves pròpies composicions “Nerone” i “Mefistofele”.
Efectivament el drama que narra “La Gioconda” no té massa punts d´interés avui dia més que un recarregat i fins i tot simpàtic aire “kitsch”. Però hi ha tants arguments d’òpera absolutament insolvents sobre el paper que es redimeixen per la seva música!
L’exemple paradigmàtic és “Il Trovatore” on un argument difícilment comprensible pren volada gràcies al talent dramàtic verdià.

Tot aixó ens porta a pensar que també en la música de Ponchielli hi ha part de responsabilitat en el fet que la programació d’una obra com “La Gioconda” comenci a ser abans una excepció que una regla.

Tot i així el Liceu ha llençat la casa per la finestra i ha dissenyat un ampli “cast” amb grans noms de l’escena internacional. El problema és que alguns d’aquests noms són importants en d’altres repertoris i no precisament en el post-belcantista italià.
Repertori que, per altra banda, és probablement el pitjor interpretat en l’actualitat.
Una primíssima Deborah Voigt encapçalava el repartiment en el seu debut en aquest paper. La cantant americana és una de les millors sopranos de l’actualitat en el “fach” alemany en el que destaca en papers com Isolda o l’Ariadne straussiana i també s’ha endinsat en alguns rols verdians com la Amelia de “Un Ballo in Maschera”.

Però un paper com “La Gioconda”, com d´altres d’aquest repertori, exigeix no només dominar tècnicament el paper i cantar-lo amb elegància. Per salvar un paper així cal un nivell d’entrega extra, una convicció absoluta en allò que s’interpreta i un domini de la “parola scenica” que la Voigt no té de moment. Potser amb més temps i el paper rodat els resultats seran més convincents. De moment no superen el nivell d’una gran correcció.
L’altra gran veu inadequada era la de l’Ewa Podles. La seva curta intervenció com a “La Cieca” va despertar grans ovacions però el seu meravellós timbre no té ni la textura ni el metall necessari per a aquest tipus de repertori i teatralment no es va beneficiar del discret treball de Pizzi amb els cantants. El cas contrari a la Podles és el de la mezzo Elizabetta Fiorillo qui, sense tenir les qualitats de la cantant polonesa va cantar amb l’estil i els recursos propis d’un cantant que coneix el pa que s’hi dona en aquests repertoris. El tenor Richard Margison va cantar amb excessiva discreció i certes inseguretats a “Cielo e mar” mentre que Carlo Colombara tampoc superà el nivell de la simple correcció.

Menció a part per a Carlo Güelfi que és qui porta en molts moments el pes de la representació. Güelfi és un bon cantant amb una veu més lírica de la que correspondria al repertori en el que es mou, que és el del baríton dramàtic italià. La veu és interessant i fins i tot bella a moments, però tendeix permanentment a una estranya nasalització, a un artificiós emmascarament que produeix un só poc lliure i amb pocs harmònics. Una llàstima perquè aquesta tendència perjudica substancialment les seves interpretacions, com ja es va veure a en l’improvisat “Rigoletto” que va interpretar a Barcelona l’any passat.

Però el punt àlgid de la representació va ser “La dansa de les hores” que van ballar Ángel Corella i Letizia Giuliani els quals van aportar el grau de passió i virtuosisme que va mancar en l’apartat vocal i van despertar l’entusisme en un públic àvid d’emocions.

Els cossos estables de la casa van mostrar de nou la seva positiva evolució mentre que la direcció escènica de Pizzi es va moure en la seva habitual monumentalitat i una, també habitual, discreta direcció d’actors.

Antoni Colomer
La Porta Clàssica