Cerca de crítiques

Enquesta

Cavalleria rusticana i Pagliacci als Amics de l'Òpera a Sabadell

'Cav' venç 'Pag'

28/10/2005 |

 

La parella de fet per excel·lència de la història de l'òpera, Cavalleria rusticana de Mascagni i Pagliacci de Leoncavallo (Cav i Pag per als amics), torna a cavalcar per obrir la temporada dels Amics de l'Òpera de Sabadell. Si en lloc d'hípica parléssim de pugilística, es tractaria d'un KO tècnic de les passions rurals sicilianes sobre els drames dels còmics ambulants.

La raó d'aquest resultat té nom: Rosa Mateu i Albert Montserrat. La soprano ha demostrat en manta ocasions la seva categoria no sempre prou valorada, la qual cosa no es contradiu amb la sorpresa agradable de la seva interpretació d'un paper del dramatisme de Santuzza. Veu ferma, amb les dosis de metall justes i alhora capacitat per alleugerir amb delicadesa el so, aguts suficients (algun un pèl baix) i greus segurs, fraseig que defugia les vulgaritats que han donat injusta mala fama al verisme: aquestes van ser les eines emprades en una interpretació amarada d'emotivitat. Albert Montserrat li va donar justa rèplica en un Turiddu d'accent franc i impacte segur poc afectat per alguna nasalitat puntual.

Les alegries a Pagliacci van ser menors. El Canio de Josep Fadó no va estar mancat d'intensitat, però admet més matisos, el seu vibrato ràpid pot ser un gust adquirit, i, a més, va arribar visiblement fatigat al final. Laura Alonso va ser una Nedda sense brillantor, Kyung-Jun Park va ser un Tonio (també Alfio a Cav) emfàtic, mentre que Carles Daza aprofitava les oportunitats que el rol de Silvio dóna a un jove baríton líric.

La Simfònica del Vallès també va rutllar millor en Mascagni que en Leoncavallo, i el cor de la casa confirmava la seva benvinguda millora (encara queda camí, per això), tots sota les ordres d'un Fernando Álvarez que va assegurar, rubato amunt, rubato avall, la bona navegació del conjunt.

La unitat dramàtica buscada entre les dues obres a través del mateix decorat semblava fruit de la necessitat. Estatisme del cor i un mim innecessari en sengles interludis van ser els principals retrets a la posada en escena sense sorpreses de Miquel Gorriz.
Xavier Cester
Avui