Cerca de crítiques

Enquesta

Alfred Brendel al Palau

El somriure del savi

25/10/2005 |

 

Comencem pels prejudicis. El cronista confessa que sempre ha sentit més un respecte sincer que una admiració veritable per Alfred Brendel, o dit d'altra forma, el seu estil mai (per excés de control, per certa fredor expressiva) ha estat el nostre preferit. Dit això, només queda afegir-nos als aplaudiments calorosos que van premiar el recital amb què Brendel obria la temporada d'Ibercàmera. Amb el seu sempitern aspecte de savi no tan despistat per no girar-se enfurismat davant els sorolls del públic -remarquem, això sí, amb alegria l'alt percentatge de joventut visible a la sala, sobretot respecte a altres cicles-, Brendel va abordar quatre dels compositors que han bastit el gruix de la seva carrera -Mozart, Schumann, Schubert i Haydn- amb la ciència que sempre l'ha caracteritzat: equilibri, mesura, claredat, diafanitat en el so, en l'articulació, en la tria dels temps.

Mai hi ha excessos de cap mena ni rauxes sobtades en les lectures de Brendel, però tampoc hi ha la imaginació colorística que altres intèrprets poden aportar a la Kreisleriana de Schumann, ni la possibilitat d'accentuar una mica més els aspectes romàntics d'alguns dels Moments musicals de Schubert. A canvi, i no és pas poc guany, hi ha una lleugeresa i una ironia que, tant aquí com en la Sonata Hob XVI/48 de Haydn, que, de forma poc habitual, tancava el programa -mostra que sota cap circumstància Brendel abaixa el nivell d'exigència-, fan impacte ple. És llavors quan la cara del savi s'il·lumina amb un somriure de murri i el cronista no pot sinó rendir-se davant d'aquest art que amaga l'art que, en definitiva, és el més difícil de tots.
Xavier Cester
Avui