Cerca de crítiques

Enquesta

Daniel Harding al Palau 100

El debut a Barcelona de Daniel Harding

24/10/2005 |

 

London Symphony Orchestra
Daniel Harding, director
Obres de Schumann i Brahms
Palau de la Música, 18 d'octubre de 2005
Cicle Palau 100

El debut a Barcelona del joveníssim director anglès Daniel Harding al capdavant de la London Symphony Orchestra, de la qual és el principal director convidat, va saldar-se amb uns resultats força irregulars, sobretot per les prestacions que l'orquestra amb més renom de la capital britànica va oferir. El concert estava plantejat en el format habitual i ja un pèl anacrònic i caduc, d'Obertura romàntica, la Genoveva de Schumann; concert per solista i orquestra romàntic, el doble concert de Brahms; i simfonia romàntica, la Quarta de Brahms.

Amb aquestes premisses tan poc estimulants va presentar-se el que diuen serà el director del futur, un apadrinat de Rattle i Abbado que, sens dubte, va demostrar grans qualitats i una maduresa, suposadament, impròpies per algú de la seva edat (tot just 30 anys), però que en general va donar la sensació que, en certs aspectes, encara li manca força per arribar a ser l'hereu de la generació dels Rattle o Janssons.

En general, el "so Harding" es caracteritza per unes respiracions molt ben controlades, una gran capacitat de domini de la massa orquestral sense caure necessàriament en un autoritarisme excessiu, i, d'altra banda, una pastositat en les textures que es va manifestar, sobretot en els frasejos de les cordes i en els balanços un pèl descuidats. Perquè, val a dir-ho, la London Symphony - no sé si per qüestions d’excés de viatges, cansament, o manca d'assaigs - va mostrar una certa apatia, sobretot en la secció de vents, que va manifestar-se en desafinacions constants (no exagerades, però sí perceptibles), finals de frase descuidats i en alguns atacs d'articulació insegurs i mancats de caràcter. Amb tot, les cordes sí que van estar a l'alçada i van demostrar una cohesió exquisida i un gran volum, sempre dins dels límits acústics de la sala, molt ben modulats pel director.

L'acompanyament de l'orquestra en el Doble Concert per a violí i violoncel de Brahms (una de les seves obres menys inspirades) va estar correcte, com també les prestacions dels solistes, els primers faristols de la mateixa orquestra en una versió, però, que va patir un excés de llanguidesa en els dos primers moviments.

D'altra banda, la monumental Simfonia núm. 4 de Brahms va rebre una lectura irregular per part de Harding, molt millor en el primer i darrer moviment, en els que mai no es va perdre la cohesió estructural i es va saber trobar el fraseig adequat per a cada passatge, i més difuminat en els dos moviments centrals, el segon mancat de lirisme i cantabile i l'Allegro giocoso sense la força i la contudència que requereix.
Oriol Palau
La Porta Clàssica