Cerca de crítiques

Enquesta

Miquel Farré al Centre Cultural de Caixa Terrassa

El plaer de la repetició

23/10/2005 |

 

Programa: Obres de Beethoven, Brahms, Chopin, Mompou i Debussy per Miquel Farré al piano
Lloc i dia: Centre Cultural de Caixa Terrassa, 20 d'octubre.

Quan un pianista fa una gira vol dir que du un programa que va repetint, amb lleugeres variants, als diversos llocs on toca. Quan la gira és internacional el concert segueix un itinerari de capitals molt distants i el risc de repetició per part de l'oient és molt petit. Quan la gira toca diferents poblacions catalanes, tornar a sentir el mateix és molt possible. Fa quasi un any, Miquel Farré va fer un recital de piano a Mataró, i diverses poblacions -Moià, Sabadell, Banyoles...- hauran tingut l'oportunitat, amb alguna variant, de sentir-lo. Ara dubtàvem si valia la pena fer-ne el comentari crític. La resposta ha estat afirmativa perquè quan el pianista és molt bo no hi ha cap problema a tornar-lo a sentir tocar el mateix. Tot i tocar el mateix, si no es tracta d'un autòmat i sí d'un bon intèrpret, mai és igual. Ni la inspiració del que toca ni la receptivitat de l'oient són les mateixes. Sobretot, si canvia el marc del concert; no és igual l'ambient d'una esglesieta a Santa Cristina d'Aro que el del cinema teatre Foment de Mataró o el del Centre Cultural de Terrassa. El recital va començar amb la Sonata Op.2 n 1 de Beethoven. El Beethoven de Farré és discursiu, explica sentiments, il·lusions, propòsits. Dit de manera impecable, va dur seguidament les Fantasies op.116 de Brahms enteses d'una manera molt personal. Així com hi ha versions que ho clarifiquen tot, Farré s'apassiona en els tres Capricci fins a fer-ne una exultació sonora per contrastar-los als fragments dels quals és mestre indiscutible, els Intermezzi, en què destil·la tota la claredat i sensibilitat del món. La quasi contemporaneïtat de les obres va fer que les tres Nocturns, Op.27-2, Op.48-2 i 1, de Chopin tinguessin la mateixa claredat i contenció, tenyides, però, del romanticisme meditatiu que els són propis. El recital va tenir la subtilesa de saltar-se l'ordre cronològic donant primer les Scènes d'enfants de Mompou, dites de manera insuperable, i acabant amb Lisle joyeuse de Debussy, en què el compositor expressa un moment de plenitud de la seva vida quan els sentits, el paisatge i el clima es confonen amb una feliç aventura personal. Farré va accentuar-ne més el caràcter romàntic que no pas l'impressionista, com el de la versió que li vaig sentir fa tres o quatre anys a l'Auditori. Els aplaudiments dels terrassencs al seu fill il·lustre van ser rotunds. Va haver de saludar repetidament i el Comiat de Schumann, amb què habitualment acaba els seus generosos recitals, va ser seguit per dues peces més de Schumann i de Granados.


El Punt