Cerca de crítiques

Enquesta

'La canción del olvido' de José Serrano a Caldes de Montbui

10/10/2005 |

 

LA CANCIÓN DEL OLVIDO de José Serrano
Centre Cultural “El Casino” de Caldes de Montbui.
R. Nabal, C. Viñas, J. Medina, D. Claramunt, A. Gómez, R. Miralles, J.L. González, M. Miralles. Companyia Ciutat Comtal. Dir: Helena Bayo. Dir. esc: Montserrat Miralles.

Nova aparició de l’empresa coordinada pels germans Miralles en el marc d’un bolo festiu a Caldes, que com era d’esperar, tot i alguna pinzellada de traços acolorits i ben definits, no va ésser més que això: un bolo de companyia, desencerts, irregularitats i punts fluixos que desmereixen la seva competitivitat. Sembla doncs, que la companyia no remonta... I com tant tòpicament es pot dir en ocasions semblants, aquesta fou, millor, una “Canción de olvido”.

Amb nòmines tan habituals del gènere a les proximitats -i la companyia- com Ruth Nabal, Cris Viñas i José Medina, la nota de vocalitat es pot resumir en el les tòniques habituals. Millor ella que ells, que tot i empeny i un estil freqüentment “sarsueler”, tècnicament van pecar de cert engolament -conseqüència d’una dificultosa emissió-, aprestats a aguts de tendència caprina i cants a mezza voce. Tampoc es podia esperar masses substancialitats en un conjunt instrumental que -per qüestions econòmiques- no es pot desmarcar de les, amb tanta resignació, orquestres vistes en penyes líriques de menor entitat, les quals ja és molt que es puguin preparar la funció dues hores abans o, fins i tot, alguns d’ells hagin interpretat alguna vegada les partitures pertinents –cas d’alguns dels instrumentistes en la cloenda concertística-.

Si bé, en l’apartat teatral segueix fruint la dedicació de Montserrat Miralles en actors de molt bon nivell com Daniel Claramunt i Albert Gómez, que gaudeixen d’autonomia i recursos, així com altres secundaris que denotaren una feina acceptablement preparada i resultant. Per la seva banda, l’escenografia ideada pel gat vell que és Vicens Sendra maquillà l’estètica del clixé del “cartó i paper” amateurista dels materials, conjuminant, alhora, la dificultat d’un terra inclinat i una caixa escènica massa petita, amb per exemple una il•luminació correcta i un atrezzo força complementari –diguin-li-ho a Toribio i al pollastre a l’ast que es mig devorà en el quadre primer! Tanmateix que les fruites, les pastes i la beguda del darrer quadre-.

Com a cloenda: un breu recital
I com que la profusió de l’obra –sí és que en té més enllà d’algun passatge instrumental, la romança de sortida de Leonello o el cor de “El soldado de Nápoles”, ja que el llibret denota una lleugeresa i banalitat molt pròximes als arguments d’operetta propis de l’època, malgrat una música de considerable elaboració i exigències– feu estralls per la seva absència i la durada era menor del presumptament establert en els marcs musicals, la vetllada es completà amb algunes de les romances més conegudes a mode concertet líric. Un fragment de Luisa Fernanda, la verinosament contagiosa “Canción del Arlequín de La Generala, el duet de Francina i Eloi de l’acte I de Cançó d’amor i guerra, i la sardana de La puntaire del mestre Badosa, entre altres, precediren al conegut “Canto a Murcia” de La Parranda amb participació del cor.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics