Cerca de crítiques

Enquesta

Hamlet de Thomas

'HAMLET', entre el ser d'Ofèlia i el no ser de l'òpera

8/10/2003 |

 

SOLISTES PRINCIPALS Natalie Dessay, Simon Keenlyside, Béatrice Uria-Monzón, Alain Vernhes
DIRECCIÓ ESCÈNICA Patrice Courier i Moshe Leiser
DIRECCIÓ MUSICAL Bertrand de Billy
LOCAL Liceu
ESTRENA 6 d'octubre del 2003

Des que es va estrenar a la ciutat de Ginebra (1996), aquesta producció de Hamlet firmada per Patrice Courier i Moshe Leiser ha suscitat tanta indiferència pel que fa a la proposta escènica com passions segons la seva Ofèlia, sobretot quan aquesta és la soprano francesa Natalie Dessay, com a Barcelona.
A més, si al quart acte d'aquesta òpera de Charles-Louis Ambroise Thomas --el llibret despulla lliurement la peça de Shakespeare-- se li suprimeix, com és habitual, el ballet, només li queda l'escena de la bogeria i el suïcidi d'Ofèlia, que Dessay broda, fent totes les notes, pujant fins als aguts més complexos sense dificultat i movent-se per l'escenari com una afligida donzella abandonada. ¿Emocionant? Doncs per molts, sí, perquè fan aturar la representació i s'esgargamellen a cop de bravo per Dessay. Per altres, no: simple exercici d'estil. De diva impecable i en forma, això sí. Ser o no ser, triïn l'opció que més els convingui.
A més de Dessay, l'altra gran carta d'aquesta producció és el Hamlet del baríton Simon Keenlyside, que, una vegada superats els esculls de la posada en escena --ridículs en el banquet i la pantomima--, es mostra com una veu formada en el subtil art del lied, i canta amb una cura extrema en el fraseig i en la dicció. Béatrice Uria-Monzon, en el paper d'una reina Gertrudis que porta una perruca molt estranya, completa la tríada de solistes principals de gran nivell, tots dirigits per un Bertrand de Billy molt discret.
A més dels escassos valors que té per si mateixa, aquesta producció de Hamlet cantada en francès té la mala sort d'anar al darrere d'un parell de versions teatrals que l'espectador barceloní ha pogut veure en les últimes setmanes: la d'Eimuntas Nekrosius i la de Calixto Bieito. El que al Nacional i al Romea era teatre de risc, idees, al Liceu és convenció, tedi. Amb molt bones veus, però amb un teatre feixuc que pesa massa a la balança. Més, ai, que les veus.

Joan Anton Cararach
El Periódico