Cerca de crítiques

Enquesta

'La Gioconda' al Liceu

Plaers gens culpables

6/10/2005 |

 

Vivim una època en què sembla que, si una òpera no es pot convertir en una tesi doctoral sobre la dinàmica de la lluita de classes, la psicopatologia d'una família disfuncional o els traumes sexuals d'individus alienats, ha de ser bandejada dels teatres. Títols com La Gioconda han patit aquesta progressiva intel·lectualització de l'espectacle operístic i, per tant, s'han convertit en rareses, per a major perjudici de tots aquells que, sense vergonya i amb el cap ben alt, també tenen ganes de gaudir d'un bon espectacle, deixar-se arrossegar per passions al límit de la versemblança i seduir per música brillant. Per a tots aquests, l'obra de Ponchielli, una de les escasses plantes que va germinar en els camps de monocultiu verdià que és l'òpera italiana entre la mort de Donizetti i l'adveniment de l'escola verista, és un plaer sense ni un bri de culpabilitat. Sempre que es trobin els cantants adients per fer justícia a un títol del qual, potser, ja s'ha perdut la tradició interpretativa.

Per a la primera funció operística de la temporada, convertida en una desfilada de polítics com feia temps que no es veia, el Liceu va aplegar un equip sòlid, en ocasions inspirat, pocs cops excitant, insuficient, al cap i a la fi, per generar l'excitació visceral que aquest repertori reclama. La minva espectacular de pes no sembla haver afectat la veu de Deborah Voigt: l'instrument manté el seu llustre, la seva extensió -no hi va haver cap problema ni en els sempre sol·licitats greus ni en els exposats aguts- i les seves reserves inexhauribles d'energia. Abordant per primer cop el paper de la dissortada Gioconda, la soprano nord-americana va anar de menys a més, abandonant la placidesa genèrica que a vegades afectava les seves interpretacions per posar més carn a la graella -amb algun excés melodramàtic al quart acte, coronat per un estimable Suicidio!-, sense, tanmateix, acabar de donar l'estocada final, fer el darrer pas que porta d'una lectura irreprotxable a una encarnació memorable.

En la Laura d'Elisabetta Fiorillo va trobar Voigt una rival sense por a esgarrapar -hi va haver guspires en la seva confrontació al segon acte-, controlant amb èxit una veu indòmita. Un ferm terç agut era el principal atot de l'Enzo de Richard Margison, severament mancat d'esfumadures en un cant monolític -ensopit Cielo e mar-, mentre que Carlo Guelfi va trobar la mida justa, sense subratllats sobrers, per traduir la malvolença de Barnaba. Carlo Colombara es va esforçar amb èxit a treure partit de l'únic moment de lluïment d'Alvise, però no hi ha dubte que l'afecte del públic, pel que fa als cantants, estava en la imponent Cega d'Ewa Podlés, una contralt que impacta per la seva veu única cada cop que obre la boca. La batuta de Daniele Callegari evidenciava l'amor que sent per la partitura, amb la qual cosa sorprenien més els titubejos i les caigudes de tensió que hi va haver, amb una orquestra liceista que començava el curs en millor forma que un cor desajustat al primer acte.

Ponts, canals, gòndoles. No n'hi havia dubte, érem a Venècia. Amb l'hàbil combinació d'escassos elements, Pier Luigi Pizzi va crear un marc plausible més que no pas enlluernador per a una acció conduïda sense grans esclats d'imaginació. Si el vestuari donava una benvinguda nota de color en el fosquíssim ambient imperant, la presència del ballet va aportar l'energia que mancava a la posada en escena. De fet, Letizia Giuliani i, sobretot, les vertiginoses evolucions d'Ángel Corella al Ballo delle ore van merèixer les ovacions més entusiastes, també a l'hora d'unes salutacions al final organitzades de manera nefasta. Potser el Liceu també està perdent les bones tradicions.
Xavier Cester
Avui