Cerca de crítiques

Enquesta

Festival Mozart 2 i 3

5/10/2005 |

 

FESTIVAL MOZART 2: Simfonia núm. 2 en si bemoll major, D. 125 de Schubert; Concert per a flauta, arpa i orquestra en do major, K. 299 (297c) de Mozart; Simfonia núm. 6 en do major, D. 589 “La petita” de Schubert.
L’Auditori, de Barcelona. 28 de setembre de 2005.
Magdalena Martínez, flauta; Magdalena Barrera, arpa. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir: Thomas Zehetmair.

FESTIVAL MOZART 3: Obertura del ballet Cendrillon de Ferran Sor; Concert per a clarinet i orquestra en la major K. 622 de Mozart; Simfonia núm. 9 en do major D. 944 “La gran” de Schubert.
L’Auditori, de Barcelona. 1 d’octubre de 2005.
Larry Passin, clarinet. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir: Thomas Zehetmair.

No hi ha dubte: “L’objectiu era Schubert”. O millor encara: “He vingut a dirigir Schubert”. I és que amb una declaració –o confessió- com aquesta en boca de Zehetmair en, per exemple, la roda de premsa prèvia a l’inici d’aquest novè Festival Mozart de l’O.B.C., s’haguessin evitat molts comentaris sarcàstics a l’entorn de la reducció de sessions i a l’excessiva descompensació entre la quantitat d’obres programades d’ambdós austríacs. Ara, ja servits els tres concerts previstos i sense ànims de valorar les possibles alternatives a les decisions preses, malgrat que també s’hauria de considerar el desvirgament artístic de Zehetmair amb la formació catalana, la lectura residual en contrastar el rendiment entre els seus Mozart i Schubert apunta en aquesta direcció.
La prova, en les dues darreres ocasions –i també en la primera-, palpable en unes lectures schubertianes molt més elaborades i enfocades cap a un treball sonor més concís que en Mozart. Si bé, en aquest i el seu Concert per a flauta, arpa i orquestra K. 299 s’aconseguiren moments de gran lirisme i transparència –en l’Andantino-, gràcies també a l’aportació de les dues destacades solistes malgrat a un so no sempre depurat i a algun titubeig de la flauta, però que amb valentia afrontà de manera solvent passatges complicats i ornamentats ben secundada per l’arpa. En el Concert de clarinet K. 622 l’aportació fou correcte malgrat certa impersonalitat. Salvable l’Adagio –de corba melòdica summament expressiva- Larry Passin, també solista de l’OBC, es mostrà irregular, amb alguns desencerts en el primer moviment del qual no extragué suficientment ni la poètica, ni alguns compassos de virtuosisme –tot i superar llargues frases ornamentades i lligades-, quedant ofegat pel conjunt. Millor el Rondó, tot i a l’ombra del succeït en l’Allegro inicial. Certament, doncs, l’empremta de Mozart no costarà oblidar-la. Ans al contrari de la de Schubert.

Un Schubert que, si en la segona simfonia acusava manca de tractament orquestral com a conjunt, és a dir, ben treballades les seccions individualment però de resultats conjunt de poca cohesió, i una excessiva –potser- recerca de contrastos; en la sisena millorà aquesta tònica arribant a un poderós Scherzo de reminiscències beethovenianes, i a un quart moviment de memorable sornegueria rossiniana –i del qual es feu palès l’esbós que representa davant “La gran”-. Una novena, d’altra banda, si es vol, menys solemne i transcendentaloide de l’habitual, però no menys tensa i intensa en moviments com el segon, francament molt ben dibuixat i d’atmosferes liederístiques –secció central de colpidor lirisme- o un punt brucknerianes, depenent. Bé, també, l’Allegro ma non troppo inicial malgrat optar per una coda a on els pols s’accelerà fins a quasi precipitar-se en un final de ressonàncies militaroides –llàstima! Un tempo més lent i líric clou molt emotivament el moviment-. I l’Allegro vivace final anà per feina: àgil, ferm, enèrgic –un, quasi, diabolus in musica en el primer tema- sense que en resultés un so forçat ni descontrolat.

I com a complement, si interpretar algunes de les primerenques simfonies del vienès era motiu d’expectació, oferir l’obra d’un classicista barceloní contemporani en ple procés –lent però progressiu- de rescat és motiu d’atenció i estudi. La llàstima és que la deliciosa peça va quedar desdibuixada per alguna nebulosa sonora que, emperò no evità advertir les traces i vincle amb la resta del repertori de la present edició, així com de moments d’intensitat i vistositat -quina coda!–. Una peça que com algú apuntava, més valdria que l’O.B.C. la promocionés i enregistrés amb tota dignitat, alhora que la producció de compositors com Sor –i la seva tirallonga balletística, per exemple-, i no ens afartés amb simfonies i altres obres prou consagrades i lectures que poc podran competir en el mercat, i sovint, de menor estela artística.

En resum, interès per un so plàsticament acolorit, tendenciosament brillant i nítid; claredat de línies melòdiques; considerables gradacions dinàmiques; capacitat de construcció; equilibri de plànols fonamentats en una acurada lectura i estudi de les obres –sap el que vol i perquè ho vol, que no sempre és quelcom inherent en els podis-, tot i un estil de direcció a qui hi ha que no agrada –quelcom que el cronista relativitza fins a l’extrem-, podrien ésser algunes de les perícies més ressenyables de la valoració en positiu del treball de Zehetmair al capdavant del planter instrumental. Una recomanació d’agrair a un Zacharias que, a jutjar per l’entusiasme i el rendiment extret i despertat en l’orquestra i públic, podria tornar en la futura desena edició si aquest opta, altra vegada, per un any sabàtic a Nova York.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics