Cerca de crítiques

Enquesta

Festival Mozart 1 a l'Auditori

En bona companyia

27/9/2005 |

 

Obres de Mozart i Schubert. OBC. Violí i director: Thomas Zehetmair. Barcelona, Auditori, 24 de setembre.

Un Festival Mozart reduït? La supressió dels concerts de cambra és blasmable, però cal admetre que la sala simfònica de l'Auditori és del tot inapropiada per a aquest gènere i, a més, es manté el nombre de programes orquestrals d'habitud. Esperem que quan s'obri l'esperada sala de cambra les aigües tornin al seu curs. Un certamen devaluat? ¿Es pot defensar tal cosa amb un músic de la categoria sideral d'un Thomas Zehetmair? Aprofitant el parèntesi marcat per Christian Zacharias, el violinista i director ha pres les regnes de l'OBC amb un programa en què Mozart està en minoria però en molt bona companyia. I per als que creuen que només els especialistes en instruments originals, que van marcar les primeres passes del festival, poden defensar aquest repertori, Zehetmair, com ja ho va fer Zacharias, demostra que hi altres vies no menys vàlides.

La Primera simfonia de Schubert que obria plaça ja va deixar ben clara la pertinència de l'opció de Zehetmair, no debades la partitura és un clar fruit del mateix simfonisme vienès de Haydn, Mozart i Beethoven, una obra juvenil que director i orquestra van traduir amb vigor. Amb la cèlebre Inacabada s'albiren altres paisatges inconfusiblement romàntics que no van escapar al gest un pèl brusc, però efectiu de Zehetmair. Amb una OBC que va exhibir un gran equilibri -no devia ser casualitat que, amb un gran violinista al capdavant, la corda sonés vellutada, sense desmerèixer una fusta no menys digna de lloa-, el director va exacerbar els contrastos entre beatitud i flamarades de ràbia, entre oasis idíl·lics i agitades rauxes, pròpies dels darrers anys de Schubert.

Els afamats de Mozart van quedar ben servits amb el Concert per a violí núm. 3. Si en la seva doble funció com a director i solista Zehetmair va deixar que el control de l'orquestra es relaxés una mica, amb l'arc a la mà el músic austríac va encisar amb un so puríssim i una elegància gens forçada, una exhibició d'estil galant en el sentit més noble del terme.
Xavier Cester
Avui