Cerca de crítiques

Enquesta

Festival Mozart 1 a l'Auditori

27/9/2005 |

 

FESTIVAL MOZART 1: Simfonia núm. 1 en re major op. 82 de Schubert; Concert per a violí i orquestra núm. 3 en sol major K. 216; Simfonia núm. 8 en si menor D. 759 “Inacabada” de Schubert.
L’Auditori, de Barcelona. 24 de setembre de 2005.
Th. Zehetmair, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir: Thomas Zehetmair.

Amb la concorreguda discrepància del, per alguns, abús de programació schubertiana en un pretesament Festival Mozart que, com molt bé ja s’ha apuntat, enguany sembla més un cicle que arriba a la novena edició –no insta aquest, a ésser un número gaire fatídic en festivals com sovint es presenta amb el simfonisme decimonònic-, s’encetava la vuitena temporada regular de l’orquestra barcelonina en el seu marc definitiu.

Un marc a on encara no s’havia sentit la petita joia de joventut –més en color, timbres i material musical que no pas tècnica compositiva- que és la primera de les simfonies compostes pel vienès. Al•licient afegit, doncs, i més quan l’orquestra no la interpretava d’ençà fa anys –bastants més dels que la impertèrrita joventut del cronista li permet recordar i conèixer, tot i el seguiment que des del 98 fa de la formació-. Inici dispers, poc enèrgic i un equilibri entre timbales, metalls i violins no del tot resolt –enfront, en ocasions, de les cordes greus- i la no suficient volada dels vent-fusta. Quelcom que en el quart moviment evità el naufragi trobant una personalitat molt més vibrant i comunicativa, en un desplegament d’intensitat i vitalitat amb algun contrast dinàmic reeixit, notable equilibri de plànols sonors i un discurs fluid, àgil i culminant en una coda que fregà l’electritzant. Malgrat això, en el minuet ja s’aconseguí sorprendre amb un eficaç matís d’articulació en el tema i destacar una frase dels vents-fusta d’aspecte circular que emfatitzaven la seva procedència ballable i juganera. Per la seva banda, el concert per a violí i orquestra núm. 3 de Mozart tingué en l’orquestra un acompanyament correcte i discret, més recollit i impersonal; i en el violinista-director a un intèrpret més beneficiat com a solista, de cert lluïment i so curat, homogeni i correcte estil.

Emperò, traces diferents i molt més elaborades les de la “Inacabada”. Lectura menys ombrívola i aspergirament brillant, de línies melòdiques nítides –i notable contrapunt-, plànols sonors també equilibrats, si bé d’acords de trombons i timbala amb algun decibel en vermell, Zehetmair va crear atmosferes contrastades i matisos -com el de les trompes en calderó sostingudes amb acord de vent-fusta per sota- plantejant eficaçment el conflicte entre els dubtes i les reafirmacions en el primer moviment, i algun compàs de flaire cambrística en l’Andante con moto. Sembla, doncs, que la recomanació Zacharias convida a un delí estètic i musical de nivell considerable. Esperem que malgrat l’estret calendari, prop de quinze dies per a treballar tres repartiments amb un total de nou obres, no esdevingui un obstacle per a les dues següent edicions del present programa mozartià.
Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics