Cerca de crítiques

Enquesta

La 'Novena' per l'Orquestra Simfònica del Vallès al Palau

22/9/2005 |

 

Simfonia nº 9 en re menor op. 125 “Coral” de Beethoven
Palau de la Música Catalana, de Barcelona. 17 de setembre de 2005.
O. Saitua; M. Pintó; A. Prunell-Friend; R. Holzer. Orfeó Català. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir: Salvador Mas.

Encetar la temporada amb la Novena, és començar fort. Potser més del que caldria, però la guixeta sempre és factor imprescindible en el negoci de la música. I més, en una ciutat com la nostra i un marc com el Palau, tan endèmicament beethovenians.

Una lectura general de Mas, sense excessos efectistes, ni gaires concessions al rubato –els primers compassos no brillaren per la pictoricitat ni per la misteriositat de trobar el primer tema i la conseqüent determinació modal, i l’allegro alla marcia del quart no s’encantà ni en el silenci expressiu ni en el tempo, amb un caràcter més festiu que solemne o èpic-, realçant notablement passatges de contrapunt, en un discurs que no és caracteritzà per la contundència decibèlica ni el vitalisme exacerbat i sí per una lectura de narració més discreta. Un primer moviment que va explorar menys de l’esperat els contrastos i les intensitats habituals –malgrat que, les tones de timbala de Marc Cabero amb unes baquetes de feltre petit per reforçar la sonoritat semblaven el primer graó en una direcció majorment colorista- amb atmosferes poc penombroses, cordes vacil•lants i metalls sense massa incisivitat. Scherzo menys vigorós i agressiu, menys romanticoide si se’m permet, tingué en l’episodi central un dels moment més acabats del concert. I en l’Adagio, contingut al principi, unes línies melòdiques fluïdes que s’articularen amb fraseig i climes equilibrats oferint aquella sensació de flotabilitat tan inherentment lírica.

Per la seva banda, l’aportació dels quatre solistes, a sota mateix del cor i no en primera línia, per decisió de Mas, fou correcta i sense intents de lluïment personals. Emperò, el tenor, de veu clara i poc potent –més avesat al repertori barroc- quedà literalment ofegat en els compassos melismàtics amb què es clou l’alla marcia. La soprano Olaitz Saitua tingué una línia més alliberada del conjunt, mentre que el baix Robert Holzer, de timbre lleument opac, es defensà millor amb la primera estrofa que amb el dur recitatiu, i Mireia Pintó, no tingué més apunt que un centre més ric que l’agut. L’Orfeó Català va intervenir amb força, homogeneïtat, color i un pes lleument més emfatitzat en les sopranos, assolint un altre moment dels més rodons en el l’expansiu i majestuós coral religiós –des de “Seid umschlungen Millionen” i versos endavant-.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics