Cerca de crítiques

Enquesta

Guleghina, Aragall i Pons a Perelada

19/8/2005 |

 

Obres de Verdi, Puccini, Txaikovski, Mascagni, Ponchielli i Giordano.
Maria Guleghina, soprano; Jaume Aragall, tenor; Joan Pons, baríton. OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Dir: Marco Armiliato.
Festival de Peralada, Auditori dels jardins del castell, 29 de juliol de 2005.

Una de les fites puntals d’assistència, tan per fidels com per aficionats ocasionals -és a dir, calaix fàcil i ressò mediàtic-, juntament amb la Novena beethoveniana, del XIXè. Festival del Castell de Peralada era el concert que congregà a tres velles glòries de la lírica internacional: el recital de Joan Pons, Jaume Aragall i Maria Guleghina amb l’OBC. I glòries també -i espanyoles!-, per cert, les que provocaren més rebombori que els propis protagonistes. En conseqüència, deplorable sensació la d’aquest cronista, que malgrat l’honor d’una butaca a platea com a premsa, es veié envoltat per una munió de lloros més pendents de la principesca aparició d’aquests altres “pajarracos”, que no tan sols endarreriren l’entrada dels humils plebeus al recinte –beneït protocol!-, sinó que també feren, se’n ressentís l’inici de la segona part fins que els mateixos músics prengueren les butaques. En fi, incidències de la burocràcia “nacional” i del “pachanguerisme” del panem et circenses casolà. La llàstima és que en terres com l’Alt Empordà també semblen inevitables i endèmiques.

Centrats en les coses d’interès, a Aragall se li reconeix el mèrit d’obrir portes en el seu repertori de recital com ho feu amb La Gioconda, però certament les seves pors i inseguretats es feren patents en nombrosos gestos i apunts. Nerviós i tens en tota la primera part, el clima del concert no s’escalfà fins al duo amb Pons de la referida partitura de Ponchielli. Fins aleshores, mediocritat vocal del tenor fou la dominant en les seves intervencions, tot i el seu incòlume i bell timbre si es vol, però sense agut a “un arma morta” en l’ària a Otello; amb diverses dificultats en un Eugene Oneguin majorment resolt per empeny i força; i amb tibantor i lleuger destimbrament en el duo d’Otello amb Guleghina. Una Guleghina que, malgrat el flux de potència combinada amb una agraïda mínima caracterització, oferí una ària de Mimi per no comentar. Si bé, en el duo verdià amb Aragall i de Nabucco amb Pons, la corporeïtat de la veu fou present, alguns pianos, filats i coloratures quedaren ofegats, i no per culpa de l’orquestra, que sigui dit de pas, ajudà en un clima efectista ben controlat en els finals de les peces referides i en el de “Nel di della vittoria” de Macbeth.

Emperò, la vertadera demostració de la grandesa d’Aragall i Guleghina –per això sí que valia el preu de l’entrada- arribà amb el duo de Cavalleria on l’ample volada del cant d’ambdós assolí una cota d’intensitat dramàtica digne de la nòmina, i sense cap incomoditat vocal. Per cert, no va ser Alina Furman sinó Alina Zaplatina la que va cantar com a Lola. Un canvi de nom atribuïble -segons un ocellet- a la dificultat de pronuncia que tenen alguns organitzadors amb el seu cognom (?). I per últim, Pons, a qui l’excepcionalitat no l’acompanyà especialment, però sí la seva gran experiència i professionalitat, fou el més regular i convincent del tres. “Credo” otellià d’interessant arrancada i bon nivell mantingut; complementà el seu paper amb tres duos: dos amb la soprano, de gran precisió i sense apunts vocals; i dos amb Aragall -el de La bohème a l’inici del concert-; acabant amb un prou rodó “Nemico della patria” de l’Andrea Chénier.

D’altra banda, no hagués anat malament algun petit fragment orquestral més, ja que l’Intermezzo de la Cavalleria, un fàcil recurs galerista, estigué molt mal resolt en alguns violins dispersos i sense cap l’articulació d’intensa emoció. Només un petit calderó com a matís d’una absent personalitat orquestral. Sort que la pròpia música parla per si sola. Si més no l’obertura de la Forza va rutllar millor, especialment en vent fusta i l’excel•lent percussió, que posaren un toc brillant ben seguit per les cordes.

Al final, i com no, tres propines. Pons amb una emotiva cançó menorquina de Gumersindo Riera; Aragall amb el “No puede ser” de La tabernera del puerto, de bona lliçó d’estil i superació; i Guleghina amb “Pace, pace...oh mio Dio” de la Forza, a on tres quarts del ja apuntat: aguts de potència, final brillant però les ornamentacions i altres passatges, no les sentí més que el seu escot.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics