Cerca de crítiques

Enquesta

Michelle Breedt a la Schubertíada

Schubert en veu de Fricka

28/8/2005 |

 

Programació: 17 lieder de Franz Scubert per la mezzosoprano Michelle Breedt amb Wolfram Rieger al piano.
Lloc i dia: Església de Santa Maria de Vilabertran. XIII Schubertíada. 26 d'agost.
En el molt bon nivell que sempre ofereix la Schubertíada de Vilabertran, aquest any ens ha dut la mezzosoprano sud-africana Michelle Breedt, que interpretarà el rol de Fricka en la nova producció de la tetralogia wagneriana de l'estiu vinent al festival de Bayreuth. És una veu important i vam poder contemplar el seu descens des de la potència operística al repertori liederístic. Aquest tret va tenyir tot el recital brindant-nos nous colors i accents renovats en moltes de les cançons, com ara en Heidenröslein (Rosa de bardissa), en què va parar més atenció al text que a la melodia popular i ens el va servir amb gran tensió dramàtica. En canvi la major part de les altres cançons eren inusuals en els recitals de lied que hem pogut sentir tot enriquint-nos.
El recital s'estructurava en quatre parts: cançons d'estiu, de tardor, d'hivern i de primavera. Predominaven les d'estiu i només una, però molt llarga, de primavera. Dins del recital es van poder apreciar diferents matisos, des d'un magníficWinterlied D. 401 sobre text de Hölty fins a un desconcertant An den Mond in einer Herbsnacht D.614 (A la lluna en una nit de tardor), text de Schreiber, que els experts qualifiquen de «relat continuat» i en què es barregen l'ària i el recitatiu. També vam poder apreciar el contrast amb el recital de fa vuit dies i vam veure com la mateixa cançó Der Winterabend sobre text de Leitner es va interpretar amb contrast de registres: el 19, per una soprano, ara, per una mezzo; al piano aleshores, Roger Vignoles i ara, Wolfram Rieger, i al cant dues personalitats ben diferents, aleshores, Ofèlia Sala i ara, Michelle Breedt. La mezzo va acabar el recital amb Viola D.786, que és una balada floral de Franz von Schober. És una obra pòstuma en el sentit que no es va interpretar en públic ni es va editar fins després de la mort del compositor. Tracta de manera realista i simbòlica de com les campanetes, tulipans, llessamins i roses contemplen la dissort de les violetes. Breedt i Rieger s'hi van abocar. Com a bis i després d'estentoris «bravos» -vol dir que ens atansàvem al món de l'òpera- ens van oferir la deliciosa i continguda Frühlingsglaube D.686. Potser aquí van ser més fidels a la música.

Jordi Maluquer
El Punt