Cerca de crítiques

Enquesta

Barenboim a Perelada

Con(a)cierto Interruptus

22/8/2005 |

 

Weber: Abu Hassan, obertura. Mozart: Simfonia concertant en mi bemoll major K.297. Mahler: Simfonia nº 1 en re major “Tità”.
Weast-Eastern Divan Orchestra. Dir: Daniel Barenboim.
Festival Castell de Peralada, auditori jardins, 1 d’agost de 2005.

Perdonaran el joc barat de paraules amb què barrejant un parell de llengües he batejat el present comentari, però si el cronista té dues debilitats susceptibles de mostra en els escrits, aquestes són les timbales i els acudits o bromes –algunes, no està de més reconèixer-ho, un xic mancades d’efecte-. I ambdues hagueren tingut presència si les circumstàncies i l’actitud de públic i músics haguessin trobat un punt mig obert. Possiblement, l’espera d’una estona i decidir en favor de les circumstàncies. Però no va ésser el cas.

En un clima agitadet tot i prudent, amb uns ponxos impermeables gentilesa de la organització, el públic s’assegué a les butaques per tal de gaudir del concert que Daniel Barenboim i la Weast Eastern Divan Orquestra anaven a oferir. Càlids però escassos els primers aplaudiments cap als joves músics jueus i palestins –i alguns d’andalusos- en ocupar els seients. Un sector del respectable volia concert. L’altre, protestà quan Barenboim –per cert, amb un vestit d’estiu de lli blanquinós-, va sortir. <> va preguntar davant la increpació dels cops de peu. Però els bravos i aplaudiments, principalment de la platea, arrancaren l’obertura weberiana, de color vius i contrastos dinàmics -quelcom que en Mozart repetiria amb gran eficàcia en els crescendos i diminuendos-, incrementant alhora, la pluja. Més rebombori entre ambdues partitures. Barenboim semblava no entendre: <> va llançar-li un espectador. Les grades estaven negades i molta gent les abandonava. <>va respondre el director desconcertat. S’havien iniciat ja els primers compassos mozartians, i ara el reprenien da capo. En el decurs, més cops de peu, protestes, algun xiulet, les gotes d’aigua contra els impermeables i un silenci sepulcral en bona part de la platea que, poc acompanyaven una bona audició d’un allegro, clarament treballat i amb idees, ganes, matisos en dinàmiques i un tempo al final que semblà accelerar-se. Els solistes, tots de notable tècnica es desplegaren sota l’escolta d’un Barenboim al qui, amb poc gest –o cap en els passatges “a solo” dels quatre instrumentistes principals- dirigia una orquestra de so intens, brillant i exemplarment coordinat.

Però no hi hagué continuïtat. Crits de <> decantaren finalment a un Barenboim a recollir els seus músics en silenci cap a bastidors i a l’organització a suspendre el concert enmig de les protestes, per exemple, d’un histèric a prop meu profundament indignat, no per la cancel•lació del concert sinó pel comportament de bona part del públic (?). El prometedor desplegament orquestral i les ànsies de veure un concert gairebé únic s’esvaïren, però el tast, malgrat que incòmode, fou gustós. Al cap de pocs minuts, el que sonava a l’auditori dels jardins era una bona Stürmisch, però no bewegt.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics