Cerca de crítiques

Enquesta

Ofèlia Sala a la Schubertíada de Vilabertran

Estimada Victòria, cara Ofèlia

21/8/2005 |

 

Soprano: Ofèlia Sala. piano: Roger Vignoles. Cançons de Schubert, Schumann i Toldrà. Canònica de Vilabertran xiii schubertíada de vilabertran, 19 d'agost.

Tot commemorant el 25è aniversari del Festival Internacional de Música de l'Empordà, el recital d'Ofèlia Sala obria la tretzena Schubertíada a Vilabertran, que alternarà recitals i concerts de major format. Precedia la vetllada un homenatge a la figura irrepetible de Victòria dels Àngels evocada pel Dr. Jordi Roch, en Manuel Capdevila, que prepara la cronologia de totes les actuacions de l'artista, i en Jaume Comellas, que acaba de publicar una recapitulació de la seva vida basada en entrevistes que certifica la gran i cultíssima persona que va ser Victòria, una dona enamorada de l'amor, més complexa en les seves espontaneïtats de com es pensa generalment que era.

Pel que fa al recital cal dir que Ofèlia Sala disposa dels recursos que es cotitzen en aquest sector. El centre de la veu és ampli; el timbre, bonic; l'ascensió a l'agut il·lumina la línia de cant amb màgics colors; l'afinació és perfecta, i la dicció, impecable. I, com a base, una tècnica de respiració formidable que fa possible una columna sonora sense fissures base d'un fraseig tan inflexionat com ella vulgui i enriquit per intimistes subtileses dinàmiques. És una gran satisfacció comprovar com la seva veu evoluciona cap a registres més lírics i com augmenta una versatilitat interpretativa que la durà a ser una recitalista tan aclamada com ho és en l'òpera.

Va començar amb sis lieder de Schubert sobre glosses a la nit i quatre cançons de Toldrà amb les estupendes Les garbes dormen al camp i Vinyes verdes vora el mar, que després de l'essencialitat de Schubert van semblar encara més opulents. Després, les darreres cançons de Schumann, que són el cicle dels cinc tristos Poemes de la reina Maria Estuard, i l'Opus 90, format per cançons sobre poemes de Lenau amb l'impressionant rèquiem que el clou i que tancava la vetllada abans de dues propines admirablement cantades que remetien al començament: A l'ombra del lledoner i Nacht und Traüme.

L'esperonava l'intens, nobilíssim acompanyament de Roger Vignoles amb el pianisme flexible que li coneixem, suau en un Schubert poètic, presimfònic per a un Toldrà postmodernista, auster en remembrar la dissortada reina escocesa i luxuriant en els focs d'artifici finals.

Xavier Casanoves Danés
Avui