Cerca de crítiques

Enquesta

Ofèlia Sala a la Schubertíada de Vilabertran

Nascuda per al «lied»

21/8/2005 |

 

Programació: Cançons de Schubert, Schumann i Toldrà, per Ofèlia Sala, soprano, i Roger Vignoles, piano. Lloc i dia: Dins de la XIII Schubertíada, a l'església de Santa Maria de Vilabertran. 19 d'agost.

Des del primer moment, quan va guanyar l'any 1992 el concurs de JJMM a Girona, quedava clar que Ofèlia Sala posseïa un do innat per a la cançó culta, o sigui, el lied. Comprenia els textos, els llegia bé, sabia cantar-los i els comunicava. Més tard, en professionalitzar-se, va fer, com tots els liederistes, òpera. Crescuda en l'òpera de Leipzig, on la van integrar així que va treure el premi extraordinari de la Hochschule de Munic, i sota l'empara d'un intendent sensible, el compositor Udo Zimmermann, va poder incorporar gradualment tots els papers que li anaven bé a la seva veu. Tot aquest pas per l'òpera l'ha nodrit de recursos, li ha afinat la tècnica i, sobretot, no li ha fet perdre aquesta sensació d'aire renovat en redescobrir cada paraula que canta quan fa lied.

En el recital de Vilabertran, dins de la XIII Schubertíada i en el XXV Festival Internacional de l'Empordà, va ratllar la perfecció. «Neta com una patena», s'emocionava un filòleg assistent al concert. El bloc de Schubert el van integrar Im Freien, Der Wanderer and der Mond, Der liebliche Stern, Nachstück, Romanze i Der Winterabend. Ofèlia Sala va desgranar els textos de Seidl, Schulze, Mayrhorfer, Von Clézy i Von Leitner subratllant aquest món màgic de principi del XIX en què, amarat d'un incipient romanticisme, tot tenia significat: els estels, la lluna, els ocells, el bosc, el rierol. De fet ens el va fer habitar. Vam errar com el caminant que, com a pàtria fixa, sigui on sigui, cada nit veu la mateixa lluna. Vam saber trobar, al fons de les aigües gelades, l'estrella que s'hi reflecteix. En la delicada Romanze vam copsar la grandesa de l'amor imposssible, deixant a l'aire un sentiment evanescent. I vam acabar, com en la Der Winterabend(nit d'hivern), de múltiples lectures, donant voltes al record i acabant com la cançó: «i penso, i penso...»

Toldrà és una altra fidelitat i una altra especialitat de la cantant valenciana. Li dóna un aire fresc en cantar la lletra dels poemes en la seva fonètica nadiua, aspecte que a vegades sorprèn els que no hi estan habituats, però és completament lògic i legítim. En fer un bloc i no haver de suscitar aplaudiments a cada cançó va poder deixar a l'aire, en un reflex impressionista, l'última frase de Les garbes dormen al camp. Els textos sobre els quals Toldrà compon ja no són romàntics sinó descriptius, malgrat que en aquesta descripció s'hi alliti el pas del temps i l'enyor de moments magnífics, tant en els textos de Tomàs Garcés -Cançó de comiat i Cançó de l'oblit- com en els de Josep Ma. de Sagarra -les citades Garbes i Vinyes verdes. Amb aquesta va cloure la primera part, la va interpretar amb una dinàmica més ràpida que l'habitual tot creant-ne una nova interpretació i amb un crescendo al «vinyes que dieu adéu...» d'una perfecció insuperable. El lied és una de les arts més difícils ja que, si no és un cicle, a cada cançó el cantant ha de viure una història diferent. Per això, de tant en tant, com si fos un repòs mental, li agrada d'agafar un subjecte que es perllongui en unes quantes cançons. Així va ser en el Cicle Op.135, de Robert Schumann, sobre cançons suposadament escrites per Maria Estuard, molt poc programat i en què narra les seves il·lusions, el seu captiveri i la seva pressentida mort. A Ofèlia Sala el seu pas per l'òpera li va permetre ser Maria Estuard. A Schumann, com hem vist, li plaïa indagar sobre la incertesa i, després de sis belles cançons sobre textos de Lenau, la cantant ens va oferir un breu Requiem, traducció anònima d'un poema llatí suposadament compost per a Eloïsa pel seu amant Abelard. Aquesta meravella de rèquiem, que conforta textualment i musical molt més que els sermons funeraris habituals, ens presenta la mort com un repòs i una entrada a la casa de la salvació. Per la música, per la interpretació, per l'obra, vam acabar tots al cel.

Fent-se pregar una mica -el recital havia estat intens i extens- Ofèlia Sala i Roger Vignoles, que compartien musicalitat (el segon, en alguns moments, amb una intensitat excessiva), van oferir-nos L'ombra del lledoner, de Toldrà-Garcés i Nacht und Träume, de Schubert, una altra invitació a cloure meditativament la nit.

Jordi Maluquer
El Punt