Cerca de crítiques

Enquesta

L'Orquestra Filharmonia de Praga a Torroella de Montgrí

L'avantatge del vell geni

19/8/2005 |

 

Intèrprets: Orquestra Filharmonia de Praga, Jakub Hrusa (director) i Isabelle Faust (violí). Lloc i dia: Plaça de la Vila de Torroella de Montgrí, dimecres 17 d'agost. 25è Festival de Músiques.

En el concert de dimecres passat, que gairebé tancava el festival de Torroella aquest any, hem pogut comprovar com dos compositors, Felix Mendelssohn (1809-1847) i Antonin Dvorák (1841-1904), quedaven a gran distància de Ludwig van Beethoven (1770-1827), en una carrera en la qual el vell geni els avançava amb un avantatge molt respectable en anys i en audàcia, quan entre el 1802 i el 1804 va compondre la seva tercera simfonia, l'Heroica.
Va començar el concert amb una melòdica i correcta obertura, Les Hèbrides, de Felix Mendelssohn. Mendelssohn tenia sens dubte un gran ofici i és rara l'obra en què falla, però, amb honorables excepcions, també és rara l'obra en què ens colpeix, en què troba un llenguatge innovador, abassegador, que ens elevi al cel de la música. El mateix podríem dir, una generació més tard, amb Antonin Dvorák, un bon compositor que també posseeix un magnífic cabal melòdic i una gens menyspreable tècnica. Ja sé que les comparacions no són bones i que no és just fer-les, però és inevitable, quan trobem diversos tipus de música en el mateix concert, que inconscientment entrem en aquest joc.

El Concert en la menor per a violí i orquestra, de Dvorák, és, podríem dir-ne, una obra pàl·lida, molt correctament escrita, però que mai no ha arribat a emocionar-nos, tot i la difícil tasca que desenvolupa el solista. Va haver-hi, en la versió que vam escoltar a la Praga Philarmonia i a la violinista Isabelle Faust, un net equilibri entre el so que va poder treure la solista i el de l'orquestra, fins al punt de desaparèixer nombroses vegades el de la primera tapat pel de la segona. Ens va semblar que tenia bona tècnica i bastant musicalitat per haver-ne sortit més airosa, però potser va haver-hi un problema acústic: els instruments de vent tenien una potència que sobresortia i desequilibrava amb freqüència l'audició. No ho comprenc perquè és lògic i normal que un director tingui molta cura de conèixer el so de la sala o l'espai del concert per intentar almenys pal·liar els possibles defectes que sorgeixin. No eren la versió ni l'orquestra. El problema va perdurar a través de tota la sessió. Potser el vent -sobretot el metall, en tenir més potència- estava situat massa a prop del fons i projectava brutalment el so, afogant la resta del teixit orquestral. S'hauria de tenir en el futur molta cura d'aquesta qüestió per aconseguir corregir aquest defecte. No és comprensible que abans d'un concert no s'intentin resoldre aquests problemes, que gairebé sempre sorgeixen, o, almenys, poder reduir-los si no es poden fer desaparèixer totalment.

Amb Beethoven, més sàviament orquestrat, va canviar bastant el panorama i vam poder escoltar un segon moviment -el més ben interpretat de tota l'obra- realment preciós. La falsa i desagradable entrada de les trompes en el trio de scherzo -una de les fites orquestrals més maques d'aquesta gran obra que és la tercera simfonia de l'autor- suposo que va ser un accident, encara que aquests instrumentistes no tenien un so gaire net ni brillant.

En resum, l'orquestra ens va agradar. Integrada en gairebé la seva totalitat per gent molt jove, el director també, poden esperar-se d'ella bons, potser excel·lents, resultats. Però encara li queda camí per recórrer. El director, que va tenir sens dubte encerts múltiples en la seva tasca, també va descuidar o no va saber trobar solucions per a alguns passatges que van quedar una mica esmorteïts. I és que aquesta Tercera beethoveniana és una obra que exigeix sens dubte una veterania que no és fàcil d'assolir. De tota manera, va ser un bell concert.

Eduardo Rincón
El Punt