Cerca de crítiques

Enquesta

Salomé de Strauss a Perelada

Salomé interessant més que musical

17/8/2005 |

 

'Salome', de Strauss. Eilana Lappalainen, Mikolaj Zalasiski, Pawel Wunder, Anna Lubaska, Adam Zdunikowski, Magdalena Idzik. Direcció d'escena i disseny d'il·luminació: Martin Otava. Escenografia: Jan Zavarsky. Vestuari: Dana Svobodova. Coreografia: Elwira Piorun. Solistes i orquestra del Teatre Wielki-Òpera Nacional de Polònia. Director: Jacek Kaspszyk. XIX Festival Castell de Peralada. Auditori Jardins del Castell, 15 d'agost.

La producció de Salome de Strauss de l'Òpera Nacional de Polònia té una capacitat de sorprendre inversament proporcional a la quantitat de muntatges de Calixt Bieito que l'espectador hagi vist. Reinterpretació, lletjor, provocació, habilitat per no encertar-la en les escenes culminants compensada per uns interessantíssims passatges preparatoris o de transició. D'idees vàlides, però, no en manquen a partir d'un decorat neutre que utilitza simbòlicament els vermells, blancs i negres, amb uns cràters lunars com a teló de fons i un pobre joc de llums. Tot es xifra en la idiosincràsia dels personatges principals.

Salomé surt a escena directament com una Lulú assedegada de sexe vestida com si s'escapés d'una novel·la de Scott Fitzgerald. Els soldats van de futuristes, els jueus, de corbata, el capadoci exerceix de periodista, el tron d'Herodies és una cadira de rodes, el cap tallat de Joan el Baptista és utilitzat com una joguina, etc. Però en la direcció escènica de Martin Otava també hi ha elements eficaços, com que l'evocació de la puresa de la lluna es faci amb el casquet argentat que du Salomé al començament el qual, quan se'l treu, la converteix en una vampiressa; que mori embolcallada en el mantell ensangonat del profeta que embolicava el cap; els audibles grunys i lúbrics sospirs del rei durant la dansa; el desdoblament de la parella reial en una de còmica formada per un nan i una figura andrògina que aporten mobilitat a l'escena sense interferir en l'acció; la irada intervenció dels jueus exigint la mort de la princesa...

La protagonista era Eilana Lappalainen, que passa per especialista del paper i que va demostrar una gran involucració (amb tanga i topless inclosos) alhora que una veu perillosament utilitzada que arribava afeblida a la gran escena final. El seu problema rau en la projecció i en l'extenuació física en la dansa dels vels, plena de corredisses amunt i avall. El Joan el Baptista de Zbigniew Macias, horriblement vestit amb un bolquer, no mostra cap autoritat ni vocal ni teatral, al contrari que l'Herodies d'Anna Lubanska o l'Herodes de Pawel Wunder, que interessa pel recurs que fa de l'sprechgesang. Jacek Kaspszyk treu partit d'una orquestra estimable, però arrisca poc en una lectura que tendeix sistemàticament cap al lirisme.

Xavier Casanoves Danés
Avui