Cerca de crítiques

Enquesta

Barenboim a Perelada

Un concert passat per aigua

3/8/2005 |

 

Lloc i dia: Festival Castell de Peralada, 1 d'agost.

Un cel de plom cobria dilluns al vespre Peralada, portant els pitjors auguris a tots aquells que, malgrat les previsions meteoròlogiques -que, ja se sap, no sempre l'encerten- s'havien desplaçat fins a la petita localitat de l'Alt Empordà per veure Daniel Barenboim dirigint la Weast-Eastern Divan Orchestra, integrada per joves jueus, palestins i andalusos. Just abans de començar el concert, amb peces de joventut de Mozart (Simfonia concertant en mi bemoll major) i Mahler (Simfonia núm. 1 «Tità»), van caure les primeres gotes. Cap alarma. Els organitzadors tenien a punt uns «ponxos impermeables gentilesa de la casa» que van anar distribuint entre la gent. En un tres i no res, les grades dels jardins del castell semblaven un vaixell en evacuació. Enmig del tràfec, va aparèixer sobre l'escenari un Barenboim estiuenc, vestit de blanc. Malgrat que encara n'hi havia més d'un lluitant amb els impermeables, les primeres notes van sonar: l'obertura Abu Hassan, de Carl Maria von Weber. De tant en tant, se sentia algun crit perquè es tanquessin els paraigües que impedien la visibilitat d'uns espectadors disfressats de nans de jardí sota la pluja, caputxa incorporada.

En atacar la Simfonia concertant per a oboè, clarinet, trompa i fagot, de Mozart, el malestar va créixer entre el públic. Mentre uns demanaven al director que suspengués la vetllada, un altre sector es dedicava a aplaudir per animar els músics a continuar tocant. Fins i tot va haver-hi un diàleg entre Barenboim, que semblava no entendre l'aldarull a les grades, i un espectador que li va endegar: «Se quejan por los paraguas». «Ah! Por los paraguas!», va repetir estupefacte. El públic, xop, mirava de mantenir la compostura, els seus vestits de nit enfundats en plàstic, mentre que els músics -tots a cobert- els llançaven mirades encuriosides.

La jove orquestra, que va actuar l'estiu passat a Barcelona en el marc del Fòrum de les Cultures, lluïa una sonoritat fina i neta. La partitura de Mozart, en aquell entorn mullat, il·luminada per algun llamp ocasional, va adquirir un color més orgànic.

S'acompanyava del plic-plic-plic de les gotes, que repicaven en el plàstic de centenars d'impermeables. Però l'allegro del primer moviment es va trastocar en un finale presto quan la pluja es va convertir en xàfec. Els organitzadors, finalment, van suspendre la funció, tot advertint per megafonia que es tornaria l'import íntegre de les entrades. És cert que va quedar pendent la resta de la simfonia concertant i un Tità de Mahler, però l'espectacle, encara que escurçat, va pagar la pena.

Valèria Gaillard
El Punt