Cerca de crítiques

Enquesta

Achúcarro al Festival Internacional de Músiques de Torroella

Una gran estrena necessària

2/8/2005 |

 

Intèrprets: Orquestra Simfonia Finlàndia, dirigida per Patrick Gallois. Joaquín Achúcarro (piano).
Dia i lloc: Diumenge 31 de juliol, plaça de la Vila de Torroella de Montgrí. 25è Festival Internacional de Músiques.

El concert de diumenge a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí era esperat per tots els amants de la música amb autèntica ansietat. Inaugurava la nova campana acústica que a partir d'ara permetrà celebrar, sobretot, concerts simfònics o corals en unes condicions adequades, amb capacitat dinàmica i de so ideals. La resposta que va donar l'aparell va ser molt satisfactòria: tota la plaça va assolir un nivell i claredat en el so dels quals havia estat en gran part privada.

Una altra qüestió és la música i els músics amb què es va estrenar l'aparell. Hauríem desitjat que l'orquestra de Finlàndia hi hagués intervingut més feliçment. Coneixíem el director, que havia protagonitzat algun concert com a solista de flauta, i no ens va convèncer. No és que estigués mancat de capacitat tècnica, però no aconseguia comunicar cap emoció, malgrat la bellesa indubtable de les obres que interpretava. Diumenge, com a director d'orquestra -ho és d'aquesta des de fa dotze anys-, ens va tornar a decebre. Un període tan llarg en la direcció d'una formació permet amotllar-la, per modesta que sigui, fins a situar-la a una alçada en què sigui capaç de comunicar. Jo crec que l'orquestra no és tan dolenta, però està mal dirigida. En resum, Patrick Gallois està mancat de dots de direcció i aquesta mancança es reflecteix, malauradament, en l'orquestra que l'acompanya. Un Sibelius de bella factura, amb una obra sobre el drama de Maeterlink Pelléas et Mélisande -que van abordar amb més èxit i densitat dramàtica tant Schoenberg com Claude Debussy-, més amable que tràgic, va ser vessat per aquest director amb una falta d'ambició i de gràcia -una gràcia que sí té la partitura- veritablement lamentables. Gesticulant, vestit com per dirigir una orquestra americana de melodies de Hollywood, Gallois va passejar i ballar per l'escenari, sense comunicar ni un pensament de la bellesa que posseeix l'obra.

Per desgràcia, aquesta manca de domini es va continuar fent palesa en la interpretació del Concert per a piano de Schumann, una obra d'extrema dificultat, no només pel virtuosisme que exigeix, sinó també per la mateixa estructura i coherència endimoniada que poseeix, i en què s'han estavellat prou pianistes d'indubtable categoria. Crec que un gran pianista com és Achúcarro va haver de lluitar amb veritable desavantatge i, tot i que la seva extraordinària tècnica va salvar l'obra al piano, no va poder evitar que s'enfonsés en l'orquestra. Tots els seus esforços van quedar parcialment anul·lats per una versió mancada de coherència, pàl·lida, desproveïda de la tragèdia interna que vivia el compositor quan va abordar aquest gènere tan difícil. Malgrat tot, el públic va saber distingir entre una cosa i l'altra i va premiar de manera merescuda l'extraordinària tècnica pianística de l'artista, al qual uneixen tants llaços de respecte amb el festival en què col·labora des de fa anys. El seu afecte va quedar palès amb l'execució, fora de programa i amb una preciosa interpretació, del conegut Preludi núm. 15 de Chopin.
Si afegim a tot això la interpretació inaudita de la darrera gran simfonia de Mozart -velocitat, falta de coherència, de gràcia, fins i tot d'afinació en la corda dels violins, i lectura atabalada en la fuga final, que és un moment d'insuperable bellesa-, comprendan millor per què no mostro cap pietat per aital espectacle.

Eduardo Rincón
El Punt