Cerca de crítiques

Enquesta

Noseda dirigeix l'Orquestra de Cadaqués

Festival de Cadaqués, la millor inauguració de la mà de Noseda

2/8/2005 |

 

SOLISTES Jaime Martín, flauta, i Catrin Williams, arpa
DIRECTOR Gianandrea Noseda
DATA 30 de juliol
LLOC Església de Cadaqués

Gloriós retrobament: el Festival de Cadaqués va acollir novament dissabte passat, en el concert inaugural, la que fins fa no gaire temps va ser la seva magnífica carta de presentació: l'Orquestra de Cadaqués, dirigida pel seu titular, l'italià Gianandrea Noseda, guanyador l'any 1994 del concurs biennal de directors d'orquestra de la localitat empordanesa i avui una de les batutes més prestigioses i de més pes en la música clàssica.

Va ser un retrobament força tardà, perquè Noseda no dirigia a Cadaqués (encara que sí l'orquestra en algunes de les seves gires, en què comparteix cartell amb les principals formacions simfòniques) des de l'estiu del 1999. I només la molt especial relació del mestre italià amb l'orquestra (a més, ai, d'una taula a El Bulli) explica per què Noseda va trobar temps per tornar al país de la tramuntana enmig de la seva atapeïda agenda, que inclou per a aquest estiu més d'un concert als cèlebres Proms londinencs.
Xostakóvitx, Mozart i Mendelssohn formaven el menú del retrobament. Un programa que director i orquestra, sempre al cent per cent quan la dirigeix Noseda (¡quins temps aquells en què l'Orquestra de Cadaqués s'encarregava de les produccions operístiques de Peralada!), van oferir en unes interpretacions d'un vigor inusual.

Va obrir el programa la Simfonia de cambra opus 110a de Xostakóvitx, que Noseda va dirigir amb atenció extrema als detalls, als matisos de dinàmica, als arravataments melòdics. El drama de Xostakóvitx va donar pas a la suposada lleugeresa de Mozart i el seu Concert per a flauta, arpa i orquestra en do major. Només suposada, no cal dir-ho, perquè amb Jaime Martín a la flauta (un altre dels noms rutilants amb què es mou Cadaqués) i Catrin Williams a l'arpa, el concert mozartià va sonar com poques vegades es pot escoltar als auditoris catalans. Intensa, intensíssima lleugeresa mozartiana.
Després del descans, amb la Simfonia número 4 en la major, Italiana, de Mendelssohn, Cadaqués i Noseda es van encarregar de demostrar que tant se val com sigui de conegut un repertori per descobrir-lo amb noves orelles. Contrastos dinàmics i rítmics, accents mesurats al mil.límetre, i una orquestra que va rendir a uns nivells d'excel.lència sota la batuta d'un director que sempre va un pas més enllà i a qui no li importa assumir riscos quan compta amb faristols com els de Cadaqués. Gloriós retrobament, sens dubte.

Joan Anton Cararach
El Periódico