Cerca de crítiques

Enquesta

L'OBC interpreta Prokofiev a Perelada

Vetllada prevacacional

1/8/2005 |

 

Obres de Prokófiev. Irina Txistiakova, mezzosoprano. orfeón donostiarra. orquestra simfònica de barcelona i nacional de catalunya. director: Ernest Martínez Izquierdo. festival de peralada, 30 de juliol.

La doble presència enguany de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya al Festival de Peralada es va tancar amb un concert amb la música de Serguei Prokófiev com a fil conductor. Algun dia seria bo programar alguna de les obres del compositor rus prèvies al seu retorn a la Unió Soviètica, menys escoltades a casa nostra (a excepció, esclar, de la Simfonia clàssica) que el Romeu i Julieta o l'Alexander Nevski que ocupaven els faristols de l'OBC a l'Empordà. Esclar que el cronista també somia escoltar en directe l'apoteòsica Cantata per al vintè aniversari de la Revolució d'Octubre, amb els seus textos de Marx, Lenin i Stalin.

Sigui com sigui, la versió que va fer Ernest Martínez Izquierdo dels extractes de Romeu i Julieta evidenciava per què Prokófiev va ser un dels grans enfants terribles del primer terç del segle xx. Extractes i no suites, perquè el titular de l'OBC va fer la seva pròpia tria de fragments provinents del ballet sencer i no d'unes suites en què l'ordre i l'orquestració varien respecte de l'original escènic. Va ser una selecció astuta, ja que Martínez Izquierdo va primar els fragments més dramàtics i i contundents per sobre dels més efusius, subratllant l'enèrgica motricitat rítmica del millor Prokófiev, així com uns colors orquestrals més àcids. El director català també va saber evitar la temptació de sentimentalitzar els fragments protagonitzats pels dos dissortats amants (aquest Romeu i Julieta no és pas el de Txaikovski) i, tot i la seva tendència a l'èmfasi, la conclusió de la tragèdia va ser prou colpidora. A punt de vacances després d'una temporada complicada (hi va haver més somriures dels músics a l'acomiadar-se al final que durant tota la sessió), l'OBC va donar un rendiment notable, si bé l'acústica plana d'aquest auditori a l'aire lliure no és la més afavoridora.

Imponent fruit de la col·laboració de dos grans genis, Prokófiev i Eisenstein, Alexander Nevski és una partitura que mai no deixa d'impactar. Martínez Izquierdo i l'OBC no van estalviar dosis de potència que no van suposar gaires problemes per a les veus de l'Orfeón Donostiarra -ben mirat, els seus efectius, que no arribaven a la norantena de cantaires, eren un pèl justos per a l'esclat sonor de l'obra. L'homogeneïtat i l'atractiu tímbric continuen sent un dels trets distintius del magnífic cor basc, però en les recents visites ha quedat prou clar que el veritable epicentre del Donostiarra és una secció de tenors espectacular, molt superior a la resta de cordes. Irina Txistiakova va posar convicció sense histrionismes al gran plany d'El camp dels morts, sense poder esborrar el record d'Ewa Podles en la versió que la mateixa orquestra i el mateix director (en aquest cas amb l'Orfeó Català) van fer l'any passat a l'Auditori.

Xavier Cester
Avui