Cerca de crítiques

Enquesta

El Concerto Italiano i Sara Mingardo a Torroella

El concert barroc

1/8/2005 |

 

Intèrprets: Sara Mingardo (contralt) i Concerto Italiano, dirigit per Rinaldo Alessandrini.
Dia i lloc: Dissabte, 30 de juliol, a l'església de Sant Genís de Torroella.

He utilitzat el títol de l'obra d'Alejo Carpentier com a homenatge a un esdeveniment musical en què vam tenir la sort d'escoltar un excel·lent conjunt barroc i una veritabe contralt. Dic veritable perquè no només tenia un magnífic i extens registre, sinó també dues qualitats més molt importants: un timbre realment bell de contralt i una gran musicalitat i sentit dramàtic, interpretatiu, que no és precisament gaire corrent. El resultat: un deliciós, magnífic concert barroc.

El barroc alemany, durant molts anys, ha desplaçat la música italiana d'aquesta època a un segon terme. I no és just. El problema ha estat la immensa figura de Bach. Però si hi ha algú en el barroc italià que pugui aproximar-s'hi, sens dubte és Antonio Vivaldi, que Bach mateix respectava i admirava tant, que es va apropiar alguns dels seus concerts per fer-ne transcripcions per a orgue. La seva obra, oblidada fins ben entrat el segle XX, ha estat grapejada sense cap respecte des d'aleshores, sobretot la famosa quadrilogia de Les quatre estacions, quasi sempre sense cap coneixement profund de la música de l'època. Avui, Vivaldi, en versions molt més respectuoses, s'ha convertit en un músic de primeríssima línia. En vam tenir una demostració dissabte en escoltar la cantata Cessate, omai cessate, una obra de qualitat sublim, executada per Sara Mingardo de manera magistral. Vivaldi va ser, a més de l'introductor de la direcció d'orquestra, un orquestrador innovador que convertia el manierisme de l'època en autèntics descobriments. És el mateix idioma musical de Legrenzi o de Corelli, però en moltes de les obres de Vivaldi l'orquestra té un color diferent, el manierisme orquestral es converteix en originalitat interpretativa, en dramatisme anunciador de les grans figures del classicisme vienès.

Tot va ser bell en aquest concert, però destacaria les obres de Monteverdi, la de Legrenzi i un dels Concertos grossos de Corelli, a més de l'esmentada obra de Vivaldi. L'orquestra i la gran cantant Sara Mingardo, cal repetir-ho, van ser uns magnífics executants, dignes de la bellesa del programa. No és gens fàcil trobar un veritable concert barroc que ens restitueixi aquesta música en tota la seva puresa. Gràcies.

Eduardo Rincón
El Punt