Cerca de crítiques

Enquesta

Guleghina, Aragall i Pons a Perelada

Monarquia autèntica

31/7/2005 |

 

Obres de Verdi, Puccini, Txaikovski, Mascagni, Ponchielli i Giordano. Maria Guleghina, Jaume Aragall, Joan Pons. Obc. director: Marco Armiliato. festival de peralada, auditori jardins del castell, 29 de juliol.

Deu ser difícil demostrar per què s'és una estrella quan altres acaparen l'atenció. Com que el cronista només es dedica a coses serioses, l'únic que esmentarem de la principesca visita a Peralada és l'imperdonable retard en l'arrencada de la segona part del concert. Dit això, ens dedicarem als veritables monarques de la nit.

Les gales líriques, amb tots els seus perills d'irregularitat en els resultats i manca de lògica en els programes (perills no evitats a Peralada) són una bona oportunitat per oferir de forma concentrada instants d'alta temperatura emocional. Per això, esclar, cal que els cantants en qüestió abordin fragments que els siguin consubstancials. No va ser el cas de la Mimí i la Desdemona de Maria Guleghina (un cas de peix fora de l'aigua), ni de l'Otello de Jaume Aragall. La vocalitat indòmita, sense por als riscos (aquests pianíssims sostinguts per pura força de voluntat), de la soprano crimeana casa molt millor amb Abigaille i, sobretot, amb Lady Macbeth, una composició que posa la pell de gallina. Per la seva banda, el tenor català, tot i que molts pocs cops baixa del forte, manté una insolència vocal que va arribar a les seves cotes màximes en els duos de La Gioconda i Cavalleria rusticana, aquí amb una Guleghina d'escruixidor dramatisme i la benvinguda presència de Lola d'Alina Furman (un desig de completisme absent quan es va tallar sense pietat la coda del duo d'Otello).

El nivell més consistent el va donar aquest professional irreprotxable que és Joan Pons. La veu pot tenir ara més proporció de metall, però el baríton menorquí, impecable en totes les seves intervencions, va protagonitzar els millors moments de la vetllada, un Credo negre com el carbó i un Nemico della patria sobirà per la seva generositat vocal. Marco Armiliato va mostrar singular perícia en no perdre el control en els (escassos) moments de descontrol vocal i orquestral.

Xavier Cester
Avui