Cerca de crítiques

Enquesta

Guleghina, Aragall i Pons a Perelada

Guleghina «versus» Letizia

31/7/2005 |

 

Intèrprets: Maria Guleghina, Jaume Aragall i Joan Pons, amb l'OBC.
Dia i lloc: Divendres, 29 de juliol, Jardins del Castell de Peralada.

En començar a escriure es presenta el dubte de decantar-se cap a la crònica social (empeltada de política) o de concentrar-se en l'excel·lència musical dels tres cantants. Una mica com va passar a part dels espectadors, que dubtaven entre fixar l'atenció a l'escenari o mirar cap a la llotja on, envoltats de polítics catalans, hi havia el somrient Felip de Borbó i la més encarcarada Letizia Ortiz. És així que, després de passar un sistema de control que va retardar vint minuts l'inici del concert, una part del públic estava intentant entreveure els moviments principescos. Una situació que va repetir-se a la mitja part, però amb una variant: el retard dels prínceps va fer que, mentre els músics esperaven drets, el públic s'impacientés i, picant de peus, hi hagués un tímid conat de revolta antimonàrquica. Una possibilitat inesperada a Peralada que va renovar-se al final del concert, quan el servei d'ordre (molta policia, hi havia divendres a Peralada) va aïllar una zona i va obligar el públic a fer volta per sortir. Per alguns comentaris em permeto afirmar que algú es devia sorprendre de la seva incipient conversió al republicanisme.

Amb el seu talent i la seva generositat, els tres cantants, però, van aconseguir acaparar en l'entremig l'atenció del públic. És just explicar que l'actuació dAragall, Guleghina i Pons va ser d'una altra mena que la de molts concerts d'estrelles operístiques. Ho va ser per l'apassionament dels intèrprets i pel programa, que no era rebuscat, però tampoc evident. Després de l'obertura de La forza del destino, Aragall i Pons van arrencar amb un duet de Rodolfo i Marcello lamentant l'actitud de Mimí i Musseta que deixava clar que el tenor manté un timbre bellíssim i que la veu del baríton és sòlida com una roca. Amb un altre tema de La Bohème, la cèlebre ària Sí, mi chiamano Mimí, va entrar a l'escenari aquesta força de la naturalesa que és Maria Guleghina. La temperamental soprano russa encara havia d'escalfar la veu, que ja va enfilar-se cap a la plenitud amb el duet del Macbeth verdià Sappia la sposa mia. Abans, hi va haver tres notables mostres d'Otello, i després, a la segona part, Guleghina va excel·lir clamant el Nel di della victoria de Lady Macbeth, un dels seus grans papers. Pons va tenir el seu moment amb Nemico della patria, d'Andrea Chénier, i Aragall va demostrar per què estima l'ària Kuda, Kuda, de l'Eugen Oneguin de Txaikovski. Com a plat fort final, el tenor i Guleghina van brodar amb intensitat el duet immens Tu qui santuzza, de Cavalleria Rusticana. Només faltava rematar la feina amb els bisos: Pons va optar per una cançó menorquina; Aragall no va poder evitar el No puede ser de La tabernera del puerto; i Guleghina va ser molta Guleghina retornant cap a La forza del destino després de fer-se un nus al vestit com dient: «Acabaré de donar-ho tot.» Amb la seva força, havia fet oblidar Letizia.

Imma Merino
El Punt