Cerca de crítiques

Enquesta

Virginia Martínez s'estrena amb Mozart

Un Mozart sonor i visual

30/7/2005 |

 

Programa: Petita serenata nocturna en sol major, K. 525, Concert per a clarinet i orquestra en la major, K. 622, Simfonia núm. 40 en sol menor, K. 550, de Wolfang Amadeus Mozart.
Intèrprets: Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), dirigida per Virginia Martínez Fernández, amb Isaac Rodríguez al clarinet.
Lloc i dia: Auditori de Barcelona, 28 de juliol.

Unes quantes de les melodies més populars i refrescants de Mozart van servir, dijous, per clausurar la primera edició del cicle Juliols a l'Auditori. Un concert, a més, que tenia com a al·licient descobrir com maneja la batuta la jove i guapa Virginia Martínez, la nova directora assistent de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. I va deixar el públic encantat.

La murciana, de 26 anys, va agafar els experimentats músics de l'Orquestra Simfònica del Vallès per la mà i els va portar a través de les piruetes i giragonses de les partitures mozartianes, tot amb molta elegància i precisió. Unes notes que, a més, coneix bé perquè Mozart és un dels seus compositors preferits. Després de la Petita serenata noctura en sol major, K. 525, que va tenir el gust d'un aperitiu fresc i saborós, va atacar el Concert per a clarinet i orquestra en la major K. 622 -aquell que amansia els ximpanzés en plena selva en el film Memòries d'Àfrica- amb molta força i energia. Tanta, que fins i tot l'allegro inicial va sonar un pèl precipitat. El clarinetista, Isaac Rodríguez, va estar brillant i va aconseguir moments de gran dolçor. Per això el públic va passar per alt les dificultats tècniques que va tenir al final del primer moviment. De la Simfonia núm. 40 en sol menor, K. 550, la penúltima que Mozart va compondre abans de morir, el 1791, va sortir rodó el tercer moviment, el menuetto d'inspiració barroca. L'espectacle va acabar, entre forts aplaudiments, amb un finale vigorós.

La protagonista, Virginia Martínez, es va mostrar en tot moment segura sobre el pòdium, i no va necessitar partitura per dirigir la primera i la darrera de les obres. Ella assegura que pel fet de ser dona no té una manera de dirigir diferent de la d'un home. Tot s'ha de dir, però, i la vetllada de dijous incorporava un element estètic poc habitual en els concerts de música clàssica, en què el públic no veu del director de torn sinó un trist dors en frac. Martínez, en canvi, esquena al descobert, aportava jovialitat i dinamisme a l'escenari, tot acompanyant, amb cada un dels moviments de braços i mans, les notes de Mozart. Al mateix mestre li hauria agradat veure el quadre.

Valèria Gaillard
El Punt