Cerca de crítiques

Enquesta

La Missa Solemnis de Ros-Marbà

29/7/2005 |

 

Beethoven: Missa Solemnis, en re major, opus 123.
Soile Isokoski, soprano; Birgit Remmert, mezzo; Jonas Kaufmann, tenor, Franz-Josef Selig, baix. Cor del Liceu i Polifònica de Puig-reig. Orquestra Simfònica del Liceu. Dir: Antoni Ros Marbà.
Gran Teatre del Liceu, 5 de juliol de 2005.

En la que sembla una incursió ocasional però que no és la primera de la nova etapa del coliseu, la fita del dimarts 5 de juliol s’emmarcava en una d’aquelles sessions, en les quals, per qüestions lògiques de pressupost, la programació del Gran Teatre del Liceu no pot albergar un altre muntatge operístic i completa el seu ventall, fent cap a territoris simfònico-vocals. Un opció lloable i interessant pel públic, la programació i la diversitat professional dels músics que denota un bon estigma de varietat i complementarietat de repertori. Una dominant de la gestió artística del nou Liceu amb Matabosch.

Amb antecedents com La Creació haydniana, i el Réquiem de Berlioz, la cita era esperada per molts, en part per l’extrema dificultat i l’escassa programació a les nostres sales de concert, i en part pel cognom de l’autoria. Considerada per alguns, una de les més grandioses pàgines del gènere juntament amb la Misa en si menor de Bach o la Missa en do de Mozart, la Missa Solemnis beethoveniana, colossal partitura tan sui generis de la conflictiva darrera etapa del de Bonn, no quallà es miri per on es miri –o, s’escoltés per on s’escoltés- sota la batuta de Ros Marbà.

Un Ros Marbà que, si en el seu pas amb l’altre Beethoven liceísta en concert que fou el Fidelio de la temporada 2002-03 oferí una lectura molt més acabada i rodona –memorable la Leonora III!-, en la present Missa no brindà moments de catarsi més que en l’imaginari i les ànsies de l’espectador. Lectura molt discreta, moderada, sense gaire joc de tensions, ni policromies, ni intensitat, ni expansivitat, poc embellida i clarament allunyada de les tradicions transcendentaloides i magnificents a què fàcilment és sotmesa l’obra –sense que se’n minvi la seva ciclòpica expressivitat i fascinació intrínseca-, tot i certa voluntat visible en el gest de Ros Marbà, tingué un Kyrie dilatat especialment en el primer tram –de bona intenció però incoherent amb la lectura resultant-, un Benedictus merament correcte sense arrencar cap emotivitat ni lirisme remarcables, i tampoc cap mena d’artilleria ni a l’inici del Gloria, ni en el Quoniam. Únicament la primera part de l’Agnus Dei permeté certa dosis de la desitjada catarsis, amb una orquestra que restà sempre en segon terme.

El vertader motor de la sessió fou el cor. Cor, el de la casa i el de la Polifònica de Puig-reig, especialment brillant en les sopranos malgrat que en nombrosos passatges fossin més crits i oclusions a l’orquestra –com en la fuga del Quoniam... és clar, que en tessitures com aquest, i les de la fuga i el final del credo a Et vitam venturi saeculi? poques solucions efectives es tenen-, mentre que les veus masculines complementaren amb més o menys eficàcia, sense desentonar. Tot amb una dicció, en ocasions, convincent però que, en d’altres, es limitava a un molest xiuxiueig de difícil intel•ligibilitat.

Per la seva banda, la presència de solistes vocals -de menor importància davant el tractament de massa protagonista relegada al cor-, tenia com a principal atractiu la nòmina de la soprano Soile Isoskoski, que es projectà amb còmode i refinada línia vocal per damunt el conjunt, en molts compassos. Birgit Remmert i Franz-Josef Selig, com a mezzo-soprano i baix, afrontaren amb solvència i correcció, malgrat que més i millor ella. I el tenor Jonas Kaufmann fou un clar exemple de veu mal projectada, forçada, fosca, algun destimbrament i una entrada en fals a l’et homo factus est. Al final més aplaudiments -potser- dels esperats per aquest cronista, vull pensar en favor de la iniciativa i l’obra programada.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics