Cerca de crítiques

Enquesta

Maazel a Perelada

Gegantisme beethovenià

18/7/2005 |

 

Obres de Beethoven. Eva Mei, soprano. Sílvia Tro Santafé, mezzosoprano. Steve Davislim, tenor. Alan Titus, baríton. Orfeó Català. Orquestra Filharmònica Arturo Toscanini. Director: Lorin Maazel. Festival Castell de Peralada. Auditori Jardins del Castell, 16 de juliol.

Pot ser una obra mil i un cops programada i enregistrada, amb una melodia celebèrrima explotada fins a la sacietat amb objectius oposats, tant és, la Novena simfonia de Ludwig Van Beethoven continua sent una partitura que no deixa mai indiferent en cap audició, pel seu gegantisme formal, per l'agosarament de les seves solucions, amb els peus ben ferms en la tradició clàssica i la mirada ben lluny en el futur, pel seu triomfal viatge de la foscor a la llum, per la seva condició de darrera gran manifestació de l'idealisme del seu autor. La lectura que en va fer Lorin Maazel va fer justícia als grans eixos sobre els quals es basteix la simfonia sense, tanmateix, acabar d'aprofundir en cap d'ells. Dit d'una altra manera, tot el que va oferir Maazel va estar al seu lloc de forma eficient, però només amb puntuals ràfegues d'inspiració al llarg del concert de Peralada.

Amb l'obertura de Fidelio -no pas la Leonora núm.3 que per error indicava el programa- com a pròleg prescindible, Lorin Maazel va atacar gairebé sense respir la simfonia amb una limitada capacitat per fer justícia a la dramàtica dialèctica del primer temps i a la salvatge pulsió rítmica del segon. Va ser en el paradisíac adagio on per fi el director nord-americà va aconseguir trobar l'adequada sintonia d'ona amb el lirisme embolcallador de Beethoven, tot i que també aquí va quedar més clar que la concepció de Maazel no lligava al cent per cent amb el so que va oferir per l'altra banda excel·lent Filharmònica Arturo Toscanini. Amb una plantilla de dimensions wagnerianes, l'orquestra italiana compta amb metall i fusta fal·libles i una corda que, al costat d'una meitat greu de gran presència -esplèndides violes a l'inici d'aquest tercer moviment-, té uns violins de so massa metàl·lic per a la vellutada densitat que reclamava el gest ampli i sempre precís de la batuta.

El centre de l'atenció, però, estava com sempre en el darrer temps, amb la impactant irrupció de la veu humana en l'univers simfònic i Maazel no va fallar: caracteritzant bé cada fragment sense perdre mai la intensa exaltació humanista del text de Schiller i la música de Beethoven (ni oblidar de passada de donar una mica d'espectacle), el director va comptar amb un bon quartet de solistes -una Eva Mei d'agut lluminós, una Sílvia Tro que va deixar la seva petja en una part sovint inaudible, un Steve Davislim sense arrugar-se en els moments més marcials i un Alan Titus un punt fatigat però de veu encara imponent- i un Orfeó Català que domina a les mil meravelles la sàdica escriptura vocal del geni de Bonn. Ja fos en l'esclat més anorreador -el perllongat calderó que Maazel va fer a "vor Gott", una fuga abrusadora-, en les alçades més inclements o en els més cotonosos pianíssims, el cor que dirigeix Josep Vila mai va perdre la cohesió tímbrica ni l'equilibri entre seccions, i va seguir amb entusiasme indefallible la batuta magnètica de Maazel. La seva també va ser una vetllada gegantina.

Xavier Cester
Avui