Cerca de crítiques

Enquesta

'La verbena de la Paloma' a Perelada

On era la festa?

17/7/2005 |

 

Obrir un festival amb una gran revetlla no és pas mala idea, sobretot si la festa continua després d'acabada la funció, com va ser el cas a Peralada. Per desgràcia, la festa no va acabar de ser present en el muntatge de La verbena de la Paloma, signat per la companyia Comediants.

La comparació amb la versió que Calixt Bieito va fer del títol més famós de Tomás Bretón és inevitable i poc afavoridora cap a aquesta nova lectura presentada l'any passat al Festival de Granada: el bonrotllisme de la proposta de Joan Font sembla encara més descafeïnat davant l'energia telúrica d'un dels millors muntatges de Bieito, un dels més reeixits intents de posar al dia la sarsuela, que, per desgràcia, no va tenir la continuïtat desitjada, amb la conseqüència que el gènere, a casa nostra, continua al llimb del voluntarisme.

El muntatge de Comediants és tan blanc i net com la roba que tots els personatges duen al principi, però la progressiva entrada de color a l'escenari no es tradueix en un increment de la temperatura escènica. Bones idees, com la gradual instal·lació de les bombetes de la revetlla, es veuen llastrades per errors de càlcul (el cor cantant al fons de la gran bastida que conforma el decorat) o una escassa capacitat de crear caràcters creïbles. Font es revela com a millor director de moviment que d'actors, amb la qual cosa els desnivells entre personatges van ser excessius. Fins i tot l'únic apunt crític, aquest inspector d'aspecte feixista en una ambientació vagament anys 50, queda reduït a una anècdota de la qual algú com La Cubana hauria tret més suc.

A l'ensopiment d'una revetlla sense passió ni tensió s'hi sumen uns errors de càstings colossals. Lloll Bertran és una Tía Antonia impossible, de morcillas sense gràcia, la sosa cantaora Marina Pardo va aigualir un dels millors moments de la partitura, mentre que el bon cant de Manel Esteve Madrid no amagava que al jove baríton li falten moltes dècades per ser Don Hilarión, aquí reduït a un simple esperpent (també José Enrique Requena era un Don Sebastán gens creïble per mera qüestió d'edat). La Señá Rita d'Itxaro Mentxaka va ser l'única a escena que va excel·lir tant a l'hora de cantar com d'actuar, al contrari de Julián de José Antonio López, posseïdor d'una veu ben timbrada però massa rígid a l'escenari. Isabel Monar va treure tot el suc que va poder del poc paper que té Susana, ben compenetrada amb la Casta, a qui dóna vida Mireia Casas.

La direcció musical d'Álvaro Albiach va estar en sintonia amb el que passava a l'escenari, més atent als refinaments de la partitura (que en té molts) que no pas a donar un veritable tremp festiu. En tot cas, la Simfonietta Portaferrada-Peralada va deixar un bon gust de boca en la seva primera actuació al festival (Peralada darrerament té massa afició a canviar les orquestres per a les seves produccions escèniques), i el Cor de la Generalitat Valenciana (de solistes desiguals) va confirmar la seva notable categoria. Comptat i debatut, la festa deuria ser en un altre lloc.

'La verbena de la Paloma', de Bretón. Manel Esteve Madrid, José Antonio López, Isabel Monar, Mireia Casas, Itxaro Mentxaka, Marina Pardo, José Enrique Requena, Lloll Bertran. Direcció d'escena: Joan Font. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Cor de la Generalitat Valenciana. Simfonietta Portaferrada-Peralada. Direcció: Álvaro Albiach. Festival Castell de Peralada, Auditori Jardins del Castell, 15 de juliol.

Xavier Cester
Avui