Cerca de crítiques

Enquesta

'La verbena de la Paloma' a Perelada

Inauguració amb «verbena»

17/7/2005 |

 

Programació: La verbena de la Paloma de Tomàs Breton per José Antonio López, Isabel Monar, Manuel Esteve Madrid, José Enrique Requena, Lloll Bertran, Mireia Casas, Itxaro Mentxaka, Marina Pardo i Bonifaci Carrillo.
Lloc i dia: Auditori Jardins del Castell de Peralada. 15 de juliol.

Bé que el festival de Peralada comença sempre amb un concert de música catalana, el primer gran espectacle ha estat la representació de la conegudíssima sarsuela de Tomàs Breton sobre un llibret de Ricardo de la Vega La verbena de la Paloma. El ple que va registrar l'auditori del Castell de Peralada va demostrar l'encert en programar-la. Nosaltres, però, més que de l'èxit de públic hem de parlar de la proposta artística. L'obra és un retrat costumista sobre una lleu anècdota argumental i, si se li treu el primer element, queda en quasi no res. És comprensible que després d'un abús de casticismo amb decorats de poc pressupost i prestacions orquestrals i cantores sota mínims, que és com sovint s'ha presentat, els dos directors escènics que l'han muntat darrerament, Calixto Bieito i Joan Font, hagin volgut temptejar altres possibilitats.
La proposta de Comediants, que és la de Joan Font, es basa en un moviment escènic continu, que no deixa respir i que lliga molt bé els diferents quadres de l'obra.

L'aposta per l'abstracció és clara: tots els actors vestits de blanc i l'escena és una estructura de tubs metàl·lics que han d'acabar sostenint les tires de bombetes que donen marc a la revetlla. La part orquestral, la Sinfonieta Portaferrada-Peralada, dirigida per Àlvaro Albiach i un magnífic pianista, Jonathan Waleson, va funcionar bé traient partit de la bona música de Tomàs Breton. També el Cor de la Generalitat Valenciana va contribuir a la qualitat de la vetllada. Amb una concepció escènica molt coral era lògic que els protagonistes quedessin una mica diluïts. Tant el baríton José Antonio López, com a Julián, com Isabel Monar, com a Susana, no van tenir gran relleu. Els papers còmics, massa caricaturescos, i bé les coreografies de ball de Montse Colomé que salpebren tota l'obra. Com a moment de qualitat, el silenciós desplegament de l'escena i dels personatges, que formaven un autèntic retaule, al ritme de la bella obertura de la sarsuela. Al final Comediants, convençuts que la proposta era una peça menor, curta i fora del seu caràcter, van muntar una disbauxa al seu estil. Després de les salutacions, van vestir de nuvis els dos protagonistes que, secundats per tabals, torxes i elements amb xanques, van convidar el públic a sumar-se a la festa de les noces. En sortir els vam veure instal·lats en un ring -al·lusió al matrimoni?- cantant el Somos novios i altres cançons tronades. La gresca va acabar als jardins amb sardanes incloses, i un convit general d'«agua, azucarillos y aguardiente».

Jordi Maluquer
El Punt