Cerca de crítiques

Enquesta

Brüggen dirigeix al Palau

Destil·lar un segle

8/6/2005 |

 

Obres de Mozart. Ronald Brautigam, piano. Orquestra de Cambra de la Ràdio d'Holanda. Director: Frans Brüggen. Ibercàmera, Barcelona, Palau de la Música, 1 de juny.

Aquest intent d'exercici crític podria reduir-se a compartir l'audició d'algun enregistrament del veteraníssim Frans Brüggen, mític creador ja fa més de trenta anys de l'Orquestra del Segle XVIII. Només caldria deixar constància d'una autoritat que desmenteix la impressió de mala salut que l'obliga a dirigir assegut en un tamboret. Amb gest reduït a la quadratura i una expressió facial d'una intensa voracitat, transmuta una orquestra de segona fila en un instrument capaç de salts sense xarxa i dels majors alambinaments. La RKO, és a dir, l'Orquestra de Cambra de la Ràdio d'Holanda, amb els punts febles d'alguna borrositat a les fustes i unes trompes incertes, es converteix en un felí domat per qui en va ser titular fins fa una dècada.

Primer resultat, una Simfonia núm. 1 K. 16 de Mozart transformada en una obra provocadora que trenca els motlles italianitzants i rebenta la cotilla de Mannheim. Mozart la va escriure a Londres quan tenia vuit anys i Brüggen n'extreu l'infinit potencial del compositor. Escoltar-la associada a la Simfonia Júpiter permet abastar els avatars estètics del segle que va transportar els gustos des del barroc al romanticisme i des de l'obscurantisme a les llums enciclopèdiques. Fruit de la clarividència de Brüggen és copsar en una obra infantil la proverbial tensió mozartiana alhora que palesar la gran tradició barroca en la seva darrera simfonia. La lectura que fa de la Júpiter obre perspectives i evidencia connexions: Mahler sorgeix a l'horitzó en el primer moviment; al segon, és Schubert qui s'hi passeja; el minuet anuncia Beethoven; i el final, com Brahms cent anys després, és un homenatge al rigor i a l'intelectual·lisme dels barrocs luterans.

Aquest Mozart defuig la sensualitat en favor de la vitalitat tractada com a suprem artifici artístic. Amb interès insadollable, Brüggen revisita obres arxifreqüentades proposant una tasca, esgotadora per a qui s'hi involucri, d'infinitesimals ponderacions analítiques i de rotundes síntesis resolutives. Enmig, el Concert per a piano núm. 24 establia un pont entre el punt de partida i el d'arribada tot documentant el col·loquialisme consubstancial a Mozart. Ronald Brautigam, creditor de la màxima admiració, hi fa dialogar el piano amb sinceritat, en plena sintonia amb el director, sense ultraprecisions estilístiques ni escarafalls vedetístics i amb una poesia i una capacitat dialèctica que converteix el teclat en una successió dels més pregons personatges operístics del compositor.


Xavier Casanoves Danés
Avui