Cerca de crítiques

Enquesta

Albert Guinovart amb la Simfònica del Vallès al Palau

Quíntuple dimensió

31/5/2005 |

 

Obres de Rossini, Dvorák i Guinovart. Albert Guinovart, piano. Orquestra Simfònica del Vallès. Director: Edmon Colomer. Barcelona, Palau de la Música, 28 de maig.

A més de fiable -i lloable, pel fet de funcionar com a cooperativa- la Simfònica del Vallès fa propostes interessants com haver ofert l'estatus d'artista resident a Albert Guinovart, o bastir un concert a la carta amb obres votades pel públic d'entre una llista. En aquesta ocasió eren la brillant obertura de l'òpera Guillem Tell de Rossini i la sempre impactant Vuitena de Dvorák tocades amb la preparació, naturalitat i il·lusió que garanteix el director Edmon Colomer, més evidents en tractar-se d'una formació que coneix bé per haver-ne estat titular durant tres temporades. Reiterant empatia per l'OSV destaco d'entre els primers faristols l'austeritat senyorívola del fraseig del violoncel·lista Roman Boyer a l'obertura i l'excel·lència protagonista d'Òscar Diago amb mèrits més que comprovats per escoltar-lo com a solista d'un concert d'oboè.
El punt fort era el Concert per a piano 'Traces' que Guinovart ha completat durant la residència i que va obtenir un èxit tan gran com a l'estrena absoluta a La Farándula de Sabadell. Les ovacions eren per al compositor, per al solista, per al musicòleg (admirable la tasca duta a terme amb les Goyescas de Granados!), per al respectat professor de piano i per al creador popular i polifacètic. Dol, però, que les tasques compositives i docents l'escatimin com el pianista especialment dotat que és per al repertori romàntic, per a la dialèctica de la música de cambra i per a l'acompanyament de la veu.

El nou concert demostra un ben estructurat pla general, proposa canvis estètics sense defallir, exposa i engoleix successivament el teclat i deixa ben clars els tributs de Guinovart a la tradició postromàntica i a les bandes sonores, no debades el concert es titula Traces. Hi són evidents els fets a Rakhmàninov, Gershwin i Bernstein i em va plaure a l'extens primer moviment sentir-me convidat per uns compassos a l'esfera poemàtica de César Franck o a la ironia d'un Satie. Satisfà que la part d'orquestra estigui tan ben travada, que la creació i resolució de tensions hagi estat treballada com el perfilament melòdic, la vitalitat rítmica o la capacitat de sorpresa. Guinovart l'encertarà si desenvolupa les puntuals incursions en la dissonància en futures obres dedicades a la sala de concert.

Xavier Casanoves Danés
Avui