Cerca de crítiques

Enquesta

'Jenufa' de Janacek al Liceu

L'emoció compartida de dues sopranos

30/5/2005 |

 

Música i llibret: Leos Janacek
Intèrprets: Nina Stemme, Eva Marton, Jorma Silvasti, Viorica Cortez, Par Lindskog
Lloc i dia: Liceu (Barcelona). 26 de maig

Al final de la representació, dijous, de Jenufa, responent a la insistència dels aplaudiments, Nina Stemme (intèrpret de la malaurada protagonista d'aquesta apassionant, tremenda òpera de Janacek) va fer-se de nou present en solitari a l'escenari, però de seguida va anar a buscar Eva Marton (que representa la seva madrastra, dona que comet un acte terrible empesa per aquesta barreja fatal de l'amor i l'honor) per compartir aquell moment en què arribava un plus de reconeixement del públic. Discretament abraçades, les dues cantants reflectien una emoció de la qual també participava el públic. Aquest va ser un moment certament bell viscut en un Liceu que darrerament (el bis d'Una furtiva lágrima que va fer Rolando Villazón en una funció d'Elisir d'amore) sembla abocat a una gran intensitat emocional. Ho va ser perquè, com s'ha apuntat des de l'estrena, en aquest muntatge de Jenufa hi conviuen una soprano emergent, que, de fet, ja s'exhibeix en la plenitud d'una veu càlida i ferma, i una altra que viu una maduresa en què encara es manté la seva expressivitat apassionada, però que potser viu els últims moments d'esplendor. Dit sense dramatisme, o potser només amb el dramatisme derivat de la constatació dels efectes del pas del temps.

La sueca Nina Stemme i l'hongaresa Eva Marton duen a un cim molt alt aquest drama rural (a l'entorn d'un nadó amagat i després assassinat) ple de culpes, penediments i esclavatge moral que, transfigurat per la música de Janacek, tan arrelada a la vida, esdevé una reflexió sobre la decepció de l'amor i de la vida mateixa. Però també hi col·laboren la resta d'intèrprets (de manera particular Jorma Silvasti, com el Laca també enamorat de Jenufa que contribueix a la tragèdia, i Viorica Cortez, la iaia invident) i la vibrant execució de la intensa música de Janakek, tan lligada a la paraula i, en part, a la tradició popular txeca. I també hi ajuda la proposta escènica dirigida per Olivier Tambosi, que es desenvolupa en una escenografia inspirada per un somni (o un lament) de Jenufa: «Sento que em cau una pedra al damunt.» La pedra (el problema, el drama de viure) s'apunta en el I Acte, creix en el II i (com el nadó, com la vida dels personatges) apareix esmicolada, fragmentada, en el III. Mentrestant, com es fa present en el rerefons de l'escenari, se succeix el ritme de les estacions i el de la vida: el blat de l'estiu, en què encara hi ha esperança; l'hivern amb la neu, mentre Jenufa viu tancada i amagada, i la primavera, mentre la terra sembla àrida, però potser amaga la promesa d'un inesperat renaixement de la vida.
Imma Merino
El Punt