Cerca de crítiques

Enquesta

Shlomo Mintz a l'Auditori

Aquest any, sí

5/10/2003 |

 

Obres de Wagner, Sibelius, Montsalvatge i Stravinsky. Shlomo Mintz, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 3 d'octubre.


Ara sí que es pot dir que comença l'era Martínez Izquierdo al capdavant de l'OBC. Després d'una temporada de transició, el nou titular pren les regnes del conjunt amb més presència al llarg del curs (vuit programes davant els tres del cicle anterior) i una programació més definida. La presència de l'obertura d'Els mestres cantaires de Nuremberg acabava de reblar el simbolisme d'aquest concert inaugural de la temporada regular, no debades la peça de Wagner ha estat present en alguns dels grans moments del conjunt: el naixement de l'Orquestra Municipal el 1944, la reconversió en Ciutat de Barcelona el 1967 i també la inauguració de l'Auditori el 1999, data curiosament absent de l'escrit introductori de Martínez Izquierdo. La seva va ser una lectura precipitada i sorollosa en la qual, tanmateix, l'enginyós tramat polifònic encara va quedar prou indemne.
El contrast amb el delicat inici del Concert per a violí de Sibelius no podia ser més acusat. Hi ha coses que canvien (la indumentària dels músics, que deixen les camises negres del Festival Mozart per passar, desencorbatats, a les americanes pseudocapellanesques ara de moda), però d'altres no, com la presència de solistes convidats (més que de directors) excepcionals. I d'excepcional s'ha de qualificar la versió que Shlomo Mintz va fer del Sibelius. La melangiosa cantilena del violí que obre la peça va ser pura màgia, però Mintz es va trobar tan còmode en els fragments d'interioritzada poesia com en els de virtuosisme desaforat, com el darrer temps, una dansa impetuosa que algun crític irònic va definir com "una polonesa per a ossos polars". Un so controlat i ben projectat en tot l'espectre dinàmic va ser una altra de les característiques aplaudibles del violinista israelià, que, amb la complicitat de la batuta, va vessar un temps lent exquisit, un gran arc que començava i acabava en el recolliment més íntim després de passar per l'efusivitat més franca. Per si quedava algun dubte de la seva tècnica sobirana, el caprici de Paganini que Mintz va oferir de propina va tornar a generar entusiasme i admiració.
La segona part va estar centrada en dues peces de lluïment orquestral, Calidoscopi simfònic de Montsalvatge, en què Martínez Izquierdo i l'OBC van trobar el punt just d'irònica sensualitat, i una suite d'El ocell de foc de Stravinsky de contrastos accentuats. Algun temps va ser tan fulgurant com les corredisses que el director fa a l'escenari, però la mistèrica introducció, l'alada lleugeresa de la Dansa de l'ocell de foc, la gentilesa de la Ronda de les princeses, la violència de la Dansa infernal i l'evocadora Berceuse (amb l'excel·lent fagot de Sílvia Coricelli i, després, la trompa de David B. Thompson mimant la transició al final) van estar ben caracteritzades. Un concert que va acabar molt millor de com va començar.


Xavier Cester
Avui