Cerca de crítiques

Enquesta

Pappano dirigeix la London Symphony Orchestra al Palau

Alfa i omega

26/5/2005 |

 

Palau 100. Obres de Rakhmàninov, Xostakóvitx i Bernstein. Han-na Chang, violoncel. London Symphony Orchestra. Dir.: Antonio Pappano. Barcelona, Palau de la Música, 24 de maig.

El cicle Palau 100 s'ha acabat amb la mateixa orquestra que inaugurarà el pròxim, la London Symphony Orchestra. Un cop més s'ha copsat l'enorme categoria d'aquesta centúria més que centenària que ha mantingut uns estàndards de qualitat incrementats fins a figurar entre les més fiables i enrotllades de l'actualitat. Per a alguns, va ser un motiu de simpatia descobrir-hi com a cap de segons violins Evgeni Gratch, que tantes vegades veiem convidat al primer rang de l'OBC. Aquest cop la LSO ha vingut amb un jove director de meteòrica carrera, Antonio Pappano, londinenc d'ascendència italiana, titular del Covent Garden, exdirector de l'Òpera de Noruega i de La Monnaie de Brussel·les i a punt de ser-ho de l'Orquestra de l'Acadèmia de Santa Cecília de Roma.
Veure'l és una experiència pel grau d'implicació física i mental que mostra sobre el pòdium, amb mirades, tics i espasmes propis d'un esperitat, però amb un comandament ferri que vehicula molt tècnicament indicacions i idees a través d'una gesticulació tant hiperdinàmica com pertinent. No és l'elegància el que vol assegurar, sinó la màxima eficàcia al servei d'una contundència pensada per a l'Albert Hall. Se'n van beneficiar els desenvolupaments temàtics de la monumental Simfonia núm. 2 de Rakhmàninov, vivificats com mai els havia escoltat i amb una resposta formidable per part d'una orquestra capaç igualment del fortíssim més aclaparador i d'un increïble morendo a frec del silenci.

En canvi, tant d'ímpetu va perjudicar la suite sobre On the Waterfront (la pel·lícula d'Elia Kazan i Marlon Brando de 1954 vista aquí com a La ley del silencio), a la qual va posar música Leonard Bernstein i que és una partitura d'impacte però que no agraeix un tal grau d'incisivitat i tremendisme, en part perquè la hipertròfia simfònica encara destaca més l'empremta que Bernstein va rebre d'Aaron Copland.

Enmig, el Concert núm. 1 per a violoncel de Xostakòvitx, que va ser una de les primeres obres seves (data de 1959, quan Khrusxov inaugurava l'etapa postestalinista) que van circular lliurement per Occident, dedicat a Rostropòvitx i que sembla escrit com una demostració d'inventiva i de capacitat interpretativa. El tocava sense el menor problema la jove i arxillorejada Ha-na Chang, que una altra vegada em va semblar una instrumentista fenomenal, però immadura en el sentit de servir-se de la música i no a l'inrevés. El Concert està amarat d'energia i de segones intencions, però no de la furiosa iracúndia que ella li aplica en detriment d'ironies i subtileses que queden inèdites sota el seu arquet. Garratibant, però excessiu, tant com per trencar la primera corda ...
Xavier Casanoves Danés
Avui