Cerca de crítiques

Enquesta

Ainhoa Arteta debuta a El Liceu

Ainhoa Arteta, l'èxit de la feina ben feta

25/5/2005 |

 

INTÈRPRETS: Ainhoa Arteta (soprano), Roger Vignoles (piano)
LOCAL: Gran Teatre del Liceu
DATA: 23 de maig

Bon debut d'Ainhoa Arteta, amb Roger Vignoles al piano, en un Liceu a vessar.

L'èxit va acompanyar el debut d'Ainhoa Arteta al Liceu. Un èxit clar i treballat, que es va fer més visible en les dues pàgines d'òpera que va interpretar en el bloc de propines, Summertime de Porgy and bess, de Gershwin, i Oh, mio babbino caro de Gianni Schicci, de Puccini, i que va tancar amb Clavelitos, a la manera de Victòria dels Àngels en els seus recitals, recordada per la cantant basca des de l'escenari.

Era nit de debut, cosa que es va reflectir en el ple de la sala. Tots sabem que aquí no es regala res. Cada pas endavant en una carrera se l'ha de guanyar cada artista a base de tot el que s'ha de tenir per fer un pas endavant. El públic liceista és generós, però no per això menys exigent. I així va ser, una vegada més.

Arteta havia elaborat un programa intel.ligent per a aquest públic. Belles melodies franceses a la primera part, evitant les subtileses de Debussy o Fauré i, després del descans, tres compositors catalans, repertori de qualitat i amb ganxo, i en castellà, però en les quals qualsevol camina al caire del precipici.

Va començar el primer Gounod amb un cert vibrato, que aniria utilitzant expressivament o corregint en la vetllada. L'orientalisme de Bizet va merèixer entusiastes aplaudiments seguits de calma en el segon Gounod i la Chanson triste, de Duparc. Roger Vignoles va interpretar una pàgina dels Children's corner, de Debussy, i van seguir tres peces més de Saint- Saëns, Chausson i la cèlebre Vocalise en forma d'havanera, de Ravel. Bon nivell, però Arteta encara no havia traspassat la subtil ratlla de l'èxit.

Va començar a gestar-se en les cinc cançons d'Obradors, sobretot amb Del cabello más sutil i Chiquitita la novia. Tres tonadilles de Granados ben interpretades sobre un acompanyament pianístic poc elaborat, i les Cinco canciones negras, de Montsalvatge. Aquí Vignoles sí que va estar realment inspirat.

Arteta va defensar Cuba dentro de un piano sense encertar en el yes final. Molt bell Punto de habanera. A Chévere el pianista li va donar un cop de mà. Estupenda la Canción de cuna així com el dificilíssim Canto negro. Un treball ben fet ratificat en les propines.

Luis Polanco
El Periódico