Viena al cor
24/5/2005 |
Música de Cambra al Petit Palau. Quartets de Haydn i Schubert. Quartet Mosaïques. Barcelona, Petit Palau, 21 de maig.
Tancava el cicle Música de Cambra al Petit Palau un quartet que no ha parat d'incrementar el seu prestigi des del llunyà 1985 en què es va constituir el Quartet Mosaïques, que té a Barcelona fidels admiradors que van omplir el Petit Palau, cosa insòlita en un dissabte preestival.
El grup es va formar a Viena quan els seus membres es van reunir a redós del Concentus Musicus, aleshores un dels paradigmes de la interpretació musical amb criteris històrics. El seu repertori es va centrar en els grans compositors assimilats a la ciutat i així ha estat fins ara.
El programa oferia dos grans quartets: l'op. 77 núm. 2 de Haydn i el dramàtic núm. 15 (D. 887) de Schubert, precedit per l'ombrívola Quartettsatz D. 703 i suplementat, a tall de propina, amb l'Scherzo de La mort i la donzella. El gran mèrit dels Mosaïques és vestir la subtil complexitat dels vienesos amb una fresca espontaneïtat i, viceversa, alambinar passatges aparentment distesos aconseguint que s'escoltin com si fos la primera vegada. Només en lectures referencials resulten tan ben exposades les magistrals peripècies formals de Haydn i Schubert. Els atacs s'impregnen de l'energia de la frase que introdueixen, la claredat textural és màxima i el primer violí, Erich Höbarth, condueix el grup amb una autoritat fèrria exempta de petulància. Admira la bipolaritat dinàmica i expressiva que estableix amb el substanciós fraseig de Christophe Coin, l'admirat violoncel·lista tan estimat entre nosaltres.
Sota els seus arquets la música de Haydn es fa incisiva com els diamants i la de Schubert resulta directament presimfònica amb uns aguts del primer violí que reclamen la doble onada d'unes flautes, un violoncel que agraïria el subratllat dels contrabaixos i unes veus intermèdies que farien pinya amb les fustes. Pura màgia que fa que el darrer Quartet de Schubert es carregui amb reminiscències de La Inacabada o s'imbueixi de premonicions de La Gran. Impressiona la sensació d'omnipotència que pot emanar de la intimitat entre quatre instruments fent pressentir en la incandescència de Schubert les fantasies arquitecturals brucknerianes en la progressió estètica que és una de les glòries d'una ciutat mítica per als melòmans.
Xavier Casanoves Danés
Avui