Cerca de crítiques

Enquesta

'La meua filla sóc jo' de Carles Santos

'La meua filla sóc jo', l'última foto de família de Santos

22/5/2005 |

 

AUTOR Carles Santos
LOCAL Teatre Lliure
DATA 19 de maig

Al llarg de quatre dècades Carles Santos s'ha obert camí amb espectacles musicals avantguardistes i mediterranis en què el seu imaginari era el tema i ell el protagonista. Si a Ricardo i Elena descrivia als seus progenitors, en la que acaba d'estrenar retrata la seva filla. Bé, ja tenim la foto de família al complet. I com que per primera vegada el músic no intervé en l'espectacle, es fa fotografiar de perfil en el cartell, amb cresta de gall de baralla i fumant- se un penis.

Santos és un dadà tardà, deixeble per lliure de John Cage, amb un punt de verborrea daliniana. Enèrgic, pletòric de moviment, aquest és l'últim de la seva singular carrera amb la carència fonamental que ell no hi actua. I es nota.

Com en totes les seves obres, Santos es desdobla i assumeix la responsabilitat del treball dels seus col.laboradors: Mariaelena Roqué, imaginativa autora del vestuari, la caracterització i de l'escenografia; Toni Jodar, coreògraf, i dels altres.

En el muntatge destaquen les actuacions del tenor Antoni Comas, el baix Iván García, les sopranos Montserrat Melero i Alina Zaplàtina i la mezzo Claudia Schneider. I els 10 joves músics de l'ESMUC.

Però ell no hi surt i per això La meua filla... no manté la tensió de qualsevol de les seves creacions anteriors. En les escenes col.lectives, alguna d'extraordinària com la del nen en el bressol que es va acomiadar amb una ovació, hi trobem el Santos de sempre, sorprenent, arriscat, precís com un rellotge suís. I en les escenes en què ell tocava el piano de mil maneres, ningú el substitueix per bé que ho faci.

La música és lúcida, funcional, tímbricament suggerent --déu n'hi do comptar amb Pere Josep Puértolas en la instrumentació--, però més reiterativa i menys sorprenent. I els treballs de Santos, com és lògic, parteixen sempre de la seva música. Encara que afegeixi Silencio, de Cage, clar collage i sorpresa que atura l'acció, i just homenatge al músic nord-americà.

Luis Polanco
El Periódico