Cerca de crítiques

Enquesta

'La meua filla sóc jo' de Carles Santos

El vulnerador invulnerable

21/5/2005 |

 

'La meua filla sóc jo'. Música, llibret i direcció: Carles Santos. Vestuari i escenografia: Mariaelena Roqué. Cantants: Antoni Comas, Xavier Galán, Ivan García, Oriol Rosés, Montserrat Melero, Leticia Rodríguez, Alina Zaplàtina, Claudia Schneider. Barcelona, Teatre Lliure, Sala Fabià Puigserver, 19 de maig.

Qui no hagi vist cap espectacle de Carles Santos, que no es perdi aquest perquè equival a qualsevol anterior, i qui els conegui, que l'afegeixi lúdicament a la llista sense fer cas de l'allau d'informacions i entrevistes prèvies ni esperar cap pas endavant perquè, sent exemplar, no és, ni de bon tros, el millor. És, simplement, l'últim amb la retòrica de sempre ben servida per les possibilitats tècniques del Lliure, d'on Santos és músic resident, i, com sempre, cadascú ha de decidir a quin nivell vol consumir l'espectacle. El gaudi visual està garantit, el dramatúrgic, menys.

Qui es vulgui calçar els coturns de l'anàlisi, hi trobarà estímuls abundants per parlar d'hibridacions del teatre de text i el musical, el circ, el cabaret, la màgia, la improvisació de carrer, el happening i la poca-soltada caricaturesca, per confrontar automatismes psicològics amb la juxtaposició de cadàvers exquisits, surrealisme, simbolisme i paròdia, per copsar la validesa de la part pel tot i la hipòstasi entre personatges sense oblidar les pulsions eròtico-tanàtiques de sempre. L'exquisidesa al servei de la contundència, l'embelliment de la lletjor, l'amenitat del tremendisme, l'oxímoron continu, l'obsessió per la vulneració dels límits, sado i iconografia religiosa, traca i càlcul perfecte, pulsions i lucidesa, Freud + Brecht ... La tertúlia, no pas la controvèrsia, està servida.

Com és norma, la teatralització i els gadgets de Carles Santos són formidables, com ho són un cop més les demandes corporals que fa als cantants-actors, la mobilitat escènica que reclama a la banda de músics, l'estrafolari vestuari ple de fantasia de Mariaelena Roqué i la il·luminació realment escenogràfica de Lluís Martí. L'espectacle dura una hora i un quart i funciona per acumulació i reiteració de referents, d'esquetxos i de sorpreses visuals fins al terç final, quan l'acció dramática es precipita cap a la mort multiforme del pare i la celebració de la supressió del seu jo -que ell representa en contraposició a les transformacions adaptatives de la filla- amb el cor final de galls crestats que és una escena a afegir a l'antologia de les troballes santianes. Tot això passa després del brutal anticlímax de quatre minuts i trenta-tres segons d'immobilitat i silenci absoluts que són un homenatge a John Cage que funciona com els interludis a l'òpera i que va ser encaixat com una boutade a celebrar per la part desinformada del públic que és la que més s'engresca i millor s'ho passa, i que és la destinatària/protagonista de la festa. El que passa és que a vegades costa de recuperar -o fingir- aquesta virginitat.

Santos és conscient de treballar en confins on les expectatives poden ser moltes o cap i es fa fort en la transgressió d'aquesta frontera. El valor facial de la representació, la segura connivència i predisposició del públic i la immediatesa de l'impacte visual són el que compta. La reflexió resultaria sobrera en detriment de la complaença i, tal vegada, el problema, aquest cop, sigui que un material d'indubtable primera qualitat es debilita quan s'allargassa fins a un format comercial.
Xavier Casanoves Danés
Avui